novel·la
xavier serrahima
Petites històries d'amor
El de la narrativa és un dels gèneres més difícils i exigents per a qualsevol autor que se'l prengui de manera seriosa, que vulgui fer una obra de veritat: l'esforç de contenció, de no escriure ni un sol mot que no sigui ineludible –com recomanava Anton Txékhov, un dels grans, grans mestres– comporta una capacitat de reescriptura quasi infinita; arribar a la versió final, definitiva, de cada conte suposa una tasca hercúlia. Una feinada que, massa sovint, no es veu degudament compensada per l'atenció dels lectors i lectores que, manta vegades, acaben de llegir una narració i, si no és tan explícita com estan (malauradament) acostumats, es queden amb la sensació d'haver-se perdut pel camí.
És per totes aquestes circumstàncies que el primer que crec que cal receptar a aquells que s'aventurin a immergir-se en aquest volum, traduït per Miquel Cabal Guarro, és paciència; no pas molta, això potser seria demanar massa, però sí prou. Paciència per entendre que tant pel llenguatge com pel seu contingut, del tot intranscendent en aparença –“tenia un aspecte repulsivament vulgar”–, l'obra de l'autora russa requereix un imprescindible temps d'adaptació, d'agafar-li el to, el ritme i, en definitiva, el què.
Un què –una manera de veure, viure, escriure i descriure el món– que no ens deixarà indiferents, que, com succeeix, per exemple, amb un altre narrador de raça, George Saunders, ens podrà acabar agradant d'allò més o resultant indigerible (fins i tot ens pot semblar que està jugant amb la nostra credulitat lectora, fent-nos passar bou per bèstia grossa), però, tant si és per una opció com per l'altra, recordarem llarg temps la seva literatura.
Atès que, considero, els cànons literaris no són més que una (fal·lible) guia per a incauts, tenim tot el dret a decantar-nos per una o altra opció. Això sí, primer ens caldrà llegir les narracions. Algunes d'elles –aquelles en les quals la voluntat d'innovar en el llenguatge, l'obsessió per la forma, desequilibra la balança entre continent i contingut que caracteritza la millor literatura (la literatura, de fet)–, discutibles, segons el meu parer. D'altres –en les quals l'autora s'oblida d'aquesta voluntat d'anar més enllà, d'épater; verbigràcia, El fill de la Tamara i Baies verdes d'agrassó–, magnífiques.
Unes històries d'amor –en realitat, de desamor, de marginació, de solitud, d'amors impossibles en una Rússia post-soviètica curulla de pobra gent, d'humiliats i ofesos– que mereixen molt la nostra atenció i lectura comprensiva.