des del jardí
vicenç pagès jordà
Enemics i poca-soltes
Cal repetir que la independència no solucionarà la diglòssia d'un dia per l'altre?
Després d'abordar la derrota de 1714 des de tots els punts de vista, la indústria editorial catalana retorna als temes segurs, com la llengua. A Canvi d'agulles (La Magrana), deu lingüistes fan públiques les seves cartes als reis per suavitzar els aspectes més cantelluts de la normativa: els guionets dels compostos, les dièresis en síl·laba àtona, les paraules de legalitat dubtosa com disfrutar o bolso. Mestre Fabra no va fer gaires concessions a la facilitat, i encara alguna que proposava l'hi van tombar els acadèmics.
A El bilingüisme mata (Pòrtic), Pau Vidal alerta sobre la victòria de la llengua més poderosa, ja que la supervivència del català no depèn només del nombre de parlants, sinó també de la qualitat de la llengua que parlin. Personalment, no tinc clar si el bilingüisme és un assassí en sèrie, però entenc que a la llarga el seu efecte s'assembla al que, segons la inscripció que trobem en alguns rellotges de sol, tenen les hores: “Totes fereixen, però l'última mata.”
Una gimcana?
M'agradaria que parlar català no s'assemblés a una gimcana, però m'ho prenc com una demanda de comoditat més que com un ultimàtum. Si cal aprendre les excepcions dels diftongs, doncs s'aprenen. De fet, si optéssim per les llengües més fàcils fa temps que parlaríem esperanto, ja que als que no hem fet Erasmus ni hem treballat de cambrers a Londres l'anglès se'ns resisteix cosa de no dir. Si les últimes tendències en l'aprenentatge de la tercera llengua són l'alemany, el rus i el xinès no és pas perquè siguin fàcils, sinó perquè les utilitzen ciutadans amb un elevat poder adquisitiu. Desenganyem-nos: les llengües, les aprenem perquè ens hi obliguen a l'escola o perquè ens hi obliga l'economia, com va ser el cas del llatí o del francès. Abans eren les armes o les lletres. Ara és l'Estat o el mercat.
Disposem d'un parell de generacions escolaritzades en castellà i d'un parell més que se senten còmodes amb el bilingüisme. Tenim milions de ciutadans sense vincles sentimentals amb el català, és a dir, que només el parlen si el troben útil. Mentrestant, alguns catalanoparlants de pota negra tuitegen en castellà “perquè l'entén tothom” i després tenen la barra de lamentar-se. D'altres es dirigeixen en castellà a tot ciutadà que tingui la pell d'una altra tonalitat, que és una forma de racisme. Cal repetir que la independència no solucionarà la diglòssia d'un dia per l'altre? Tenim enemics exteriors, sí, però també poca-soltes interiors.