art&co
pilar parcerisas
Apocalipsi uuuuuuuaaaaaaa
Fora de camp
Tenim a les mans el darrer regal d'Història de la meva mort, la pel·lícula de l'Albert Serra guardonada al Festival de Locarno i reconeguda com una de les millors pel·lícules pel New Yorker. Aquest regal té forma de llibre, escrit per Jaume C. Pons Alorda i publicat per Comanegra. Escriure un dietari d'un rodatge és ja una bogeria, però si a més és un rodatge de l'Albert Serra, en una Romania rural, en un poble com Viscri, més primitiu i salvatge que els pobles més abandonats de la nostra Catalunya rural, llavors ja és una proesa de la literatura.
Fora de context
Apocalipsi uuuuuuuaaaaaaa és un making of del film, escrit en directe i reescrit abans que el film s'acabés de rodar. Alhora és un diari inconclús, perquè l'observador badoc que era Pons Alorda va ser acomiadat pel director abans d'hora, en una neteja de les superfluïtats després de quinze dies de caos permanent. L'equip era fora de context i a les ordres d'un deliri abismal entre cinema i literatura. Perquè, finalment, es tractava de rodar una versió del Dràcula de Bram Stoker, amb aires banyolins. Si sempre hem valorat la projecció dels valors ultralocals en el que és universal, com ho han fet Dalí, Miró, Gaudí i fins i tot Picasso, en el cas de l'Albert Serra, el circuit és a la inversa: del que és universal passem a l'ultralocal, amb actors que són no-actors, com Lluís Serrat, Jordi Pau i Vicenç Altaió, que fa un paperàs com a Casanova.
Fora del cinema
Amb una prosa nerviosa, crua, de tall directe, Pons Alorda exposa el mètode o antimètode de treball de l'Albert Serra, que construeix un cinema al límit del deliri per posar en un destret la gran literatura, que tants arguments i històries ha subministrat al cinema. Es fa difícil saber si Serra amb els seus films vol abismar la literatura o si, més aviat, vol que a través de la imatge filmada, la literatura recuperi la seva grandesa i abandoni les servituds cinematogràfiques a què l'ha dut el cinema que explica històries. Albert Serra busca la gran poesia, aquella que només surt quan s'esprem una llimona, una realitat fluida, a força de tensió i pressió sobre el subjecte. Com diu Vicenç Altaió, és “una fidel partitura fònica d'unes pàgines viscudes en el fora del fora de camp d'Història de la meva mort”.