#JeSuisEscriptor

Si hi ha coses immutables en aquesta vida, són les tradicions. Segurament per això, la diada de Sant Jordi, com tantes d'altres festivitats, pot semblar talment com el Dia de la Marmota. Cada any, per aquesta data, un es desperta surt al carrer i es troba vivint la mateixa situació, immers en els mateixos rituals i, tot sovint, trobant una i altra vegada la mateixa gent. Com a molt canvien els llibres –no tant els escriptors– i, si és el cas com el d'aquest any, aquell imponderable anomenat temps.

La primera hora, com sempre és la millor, si fas sort de no ser esclafat per l'horda d'escolars i estudiants que o bé passegen o venen roses repartits en petits comandos d'allò més insistents i persistents. I més si el dia és radiant, com ho va ser ahir al matí. O si tens la sort de ser de Sant Jordi Desvalls, com la Judit, encantada de treballar-hi com a mestra en la que és l'única població catalana amb el nom consagrat al sant patró i per tant, de celebració i festa. Tampoc es poden queixar la majoria d'assalariats que treballen pels voltants del centre, ja que durant aquest dia solen disfrutar com mai de l'elasticitat laboral allargant els esmorzars de mitja hora o buscant qualsevol excusa per sortir a fer encàrrecs. Es tracta de ramblejar i, és clar, de comprar roses i llibres només faltaria. Tot sigui per fer país.

I si hi ha algun protagonista el Dia del Llibre aquests són, és clar, els escriptors. Els trobem com sempre concentrats a les parades de llibres, conversant amb els lectors, assessorant els compradors i, els més afortunats, firmant alguns exemplars (un d'ells, fins i tot, signant una dedicatòria al protagonista de la seva pròpia novel·la, que havia comprat religiosament). Com a novetat, enguany n'hem trobat portant una xapa a la solapa amb una identificació prou esclaridora: “Escriptor”. No fos cas que també haguessin de fer caixa, només faltaria, que escriure ja costa prou.

Per a iniciatives literàries, ens va captivar la impulsada per Òmnium al pont de les Peixateries Velles, amb un espai efímer on els passavolants podien despenjar i agafar fragments de poesia i literatura estesa.

Al migdia, les aglomeracions van derivar cap als restaurants i les cafeteries, i a la tarda, l'hora de la marabunta va convertir l'epicentre en un verdader formiguer. Ni l'amenaça dels núvols, ni la pluja intermitent –que van activar l'habitual sistema de plàstics protectors– van alterar una jornada gironina de Sant Jordi que va complir amb els tòpics. Un any més i per a molts més.