Una rosa per a Banville

Amb camisa hawaiana i encaixant mans a tort i a dret, l'escriptor nord americà James Ellroy –una mica ociós, tot s'ha de dir– es declarava “encantat” de gaudir per primer cop de Sant Jordi. Per als lectors de Perfidia, més que tirallongues, els oferia dibuixets, preferentment gossos, llops i taurons. Un nano que anava despistat volia pagar el llibre al mateix novel·lista!

Unes cadires més enllà, Carme Riera, asseguda al costat de Javier Marías –que anava de corcoll–, signava la seva adaptació del conte d'Andersen, La veu de la sireneta. “Ja fa quaranta anys que vinc per Sant Jordi, el primer va ser amb Te deix, amor, la mar com a penyora, i el balanç és positiu perquè els lectors no m'han abandonat...només han canviat: ja no són tan joves!”

“Desitjo que t'agradi aquesta novel·la sobre la il·lusió, salut i llibres!”, estampava a tot drap un Xavier Bosch un xic desbordat (i això que era mig matí) a les primeres planes de la seva novel·la Algú com tu. “Em fan fer les dedicatòries més curtes del que el lector es mereix.” Alguna anècdota? “ A banda de dedicar un llibre a una Montserrat Montserrat Montserrat, m'he trobat molta gent que em demana que torni a la tele i a la ràdio: Sempre volen que faci una altra cosa del que estic fent!”

Gaudint de la festa, també, Milena Busquets, amb la seva novel·la autobiogràfica que s'està traduint a mig món, També això passarà. “M'encanta la festa i em sento molt còmoda amb els lectors; em sorprèn perquè són molt variats”, somreia. Explicava que tant era gent que s'havien sentit identificada per una qüestió generacional, com persones que mantenien una relació extramatrimonial, o bé que tenia un familiar mort de càncer (tal com apareix en la novel·la).

Sílvia Soler, colze a colze amb Almudena Grandes i Maria Dueñas (una de les més sol·licitades de la taula), es dedicava a xerrar –desimbolta– amb les lectores (perquè val a dir que hi havia molta dona a la cua). A mode de dedicatòria d'Un any i mig, els escrivia: “A x, que segur que ja sap que la família és un bon refugi.” “Tinc una dedicatòria estàndard i després vaig variant segons els lectors; si no ens tornaríem bojos!” Però, ep!, un senyor de Mallorca –explica– va anar expressament a veure-la: “Havia fet uns dibuixos que em volia ensenyar.”

Una mica com un bolet, l'escriptor noruec de novel·la negra, Jo Nesb, amb el seu posat d'estrella del rock (és el cantant de Di Derre) contemplava la riuada de gent desfilant Rambla de Catalunya avall... qui sap si planificava la trama de la seva propera novel·la: un crim enmig de Sant Jordi. “Per què no? Mai se sap!” La seva estratègia: no parlar gaire. “Prefereixo no obrir la boca per no decebre els lectors.” I hi afegia: “Sovint els llibres són millors que els seus autors.”

Al costat de Marcos Ordóñez, que anava fent feina amb Big Time, vet aquí un gentlemen amb vestit gris i mocador de seda vermella a la butxaca. Ni més ni menys que el pregoner de Sant Jordi d'aquest any: l'irlandès John Banville. “És un somni per a qualsevol escriptor una festa com aquesta, això de vendre tants llibres en un dia”. Sarcasme? Segurament, perquè Banville, autor d'El mar i Els infinits, estava força inactiu. Això sí, quan signava havia de comprovar si havia de fer-ho com a John Banville o com a Benjamin Black, el seu alter ego, amb el que presentava la novetat Ordres sagrades. “Està molt bé Sant Jordi però ningú no m'ha regalat cap rosa!”, es lamentava, “la mossegaria entre les dents”. Així que una servidora li'n va oferir una, i es va quedar ben content.