El país que hem anat fent

Quan hom es decideix a escriure unes memòries, senyal que ha viscut molt i que té interès a compartir les seves experiències amb els altres; que considera que convé deixar constància d'allò que li ha succeït per a coneixement dels que han vingut després d'ell i dels que vindran més tard.

Que en Josep Poca Gaya ha viscut molt, que ho ha fet en llocs molt diversos i sofrint per tot un seguit de canvis que l'han dut de la Seca a la Meca d'aquesta Catalunya nostra, convertint-lo en un espectador que té molt a explicar ens ho confirma Josep Massot i Muntaner al seu pròleg: “Gosaria dir que es tracta d'un llibre imprescindible per a entendre de prop les transformacions que s'han anat produint en l'Església catòlica del nostre país [...] i per a penetrar en els terrenys a vegades una mica misteriosos del món de l'edició i sobretot del món de la política de cada dia.”

Amb la seva obra, l'autor ens duu des del seu naixement a l'Espluga Calba fins a la seva ben merescuda jubilació a Bonastre, tot passant per la seva infància, per la seva estada als seminaris de Tarragona i Salamanca –tan diferents com ho són els caràcters català i castellà–, pels seus dies de capellà, pel seu encontre amb l'amor de parella –“havent reconegut que sentia estimació per una persona [...] havíem determinat tirar endavant el nostre compromís d'amor sincer i veritable, encara que, naturalment, allò comportés haver-me d'allunyar de la meva missió sacerdotal”–, per les seves cada vegada més importants tasques editorials i per la seva feina política: “[sóc] un ‘home de país', el qual considera els partits només com a eines de treball convenients [...] per dur a terme una determinada política”.

Des d'un punt de vista que mescla a parts iguals el convenciment, la fe, la moralitat, la defensa incondicional de la justícia i de l'equitat, la fidelitat als principis, l'estima per la terra que el va veure néixer, l'amor per la llengua que el defineix i ens defineix –“Al meu país sempre em dirigeixo en català a tothom i només, quan l'altre m'ho sol·licita i veig que hi ha motius, li parlo en la seva llengua”–, Poca ens ofereix una visió polièdrica i autèntica d'un temps i un país que, mercès a les grans transformacions que ha sofert Catalunya d'un temps ençà, és tan llunyà com proper alhora: del país que hem estat i que, potser, ens durà molt més lluny, encara.