Embadalits pel mestratge

El de dis­sabte en el fes­ti­val In-Somni de Girona era l'últim con­cert de la gira de retro­ba­ment de la banda nova­ior­quesa Luna, tot un refe­rent del so indie pop més sofis­ti­cat de la pri­mera dècada dels noranta; cançons urba­ni­tes de melo­dies evo­ca­do­res. Tot molt deliciós. Era l'última actu­ació a Cata­lu­nya, perquè avui, dilluns, aga­fen el vol de tor­nada, coin­cidència amb la pri­mera lluna plena del mes de maig i anècdota fàcil que va ser­vir al líder del grup, Dean Ware­ham, per pre­sen­tar Moon Palace, en la pri­mera part d'un con­cert, pun­tual, que seguint la nor­ma­tiva es va allar­gar el pre­vist amb un sol bis.

Les cançons de Luna, entre el somni i el poema, molt ade­qua­des per a debi­li­tats noc­tur­nes, tenen el que els anglo­sa­xons ano­me­nen high level, un estadi supe­rior. Hi ha mes­tratge ins­tru­men­tal, que és el que en el directe pre­do­mina, com si la veu del can­tant servís de guia per a aquest emba­da­li­ment sonor, pun­te­jant fra­ses, de manera lineal, amb el mateix to lànguid, una veu sense mati­sos, inne­ces­sa­ris. Dean Ware­ham va for­mar Luna el 1991 i amb cançons com ara Slide, del disc de debut Luna­park (1992), i Cali­for­nia (All the way) (1994) van con­ver­tir-se en un dels impres­cin­di­bles de l'escena alter­na­tiva. La banda es va dis­sol­dre el 2005, tot i que Dean Ware­ham i la bai­xista Britta Phi­llips han gra­vat dis­cos com a duet, Dean and Britta. També a Girona van fer tàndem vocal en la versió Bon­nie and Clyde (2006) de Serge Gains­bourg. En francès, Dean Ware­ham es va diri­gir així a un fan molt entre­gat, d'un públic que, com els músics, també podrien tenir l'eti­queta de “culte” però dels autèntics, dels que no es posen una cami­seta o es dei­xen barba per impos­tura sinó perquè són així: el públic que s'havia reu­nit a l'enve­lat que el fes­ti­val munta al pas­seig de la Copa de Girona sabia el que havia anat a veure i ho agraïa. Entre els assis­tents, el crític i peri­o­dista musi­cal Bruno Soko­lo­vitz. Lacònic en les seves locu­ci­ons al públic, Dean Ware­ham, entre glops de cer­vesa, i amb aquell posat de pro­fes­sor uni­ver­si­tari de la costa est, va pre­gun­tar per l'última vegada que havien tocat a Girona. Feia anys; el 2002 a Quart. Amb la balada Bewitc­hed (1994) el públic es va dei­xar imbuir, ara sí, per l'influx d'una lluna que no es veia, pels núvols i per l'enve­lat, però la màgia musi­cal va con­ti­nuar amb Tracy I love you (1997). Per als amants de les ver­si­ons, un regal, Sweet child of mine de Guns and Roses. I una pro­mesa, amb la qual van cloure el con­cert, la de la lle­tra d'Indian sum­mer: “Tor­na­rem per l'estiu indi, / no can­vi­a­rem, / no importa el que diguin.”