Travessar el límit

Ens cal una experiència creadora de llenguatge que ens acondueixi a trepitjar escenaris, paisatges i intensitats estètiques, que basteixin un imaginari com més proper a la realitat millor. És ben clar que no farem el relat de fets quotidians sense suc ni bruc. Trepitjarem el somni i la visió. Mostrarem l'esclat íntim que dibuixa el nostre món mental en versos esgrafiats a les parets mestres de casa nostra. No caurem en aquella mena de poesia de l'experiència que antigament relatava, d'una manera grandiloqüent i amb format de carta-postal, les misèries i els fets quotidians del poeta-ciutadà o del poeta-exiliat, per exemple. Si cal, crearem un alter ego que doni el contorn exacte del nostre reflex vital. Semblant a un mirall, però no del tot. Com un alè que esdevindrà imatge transformada: “L'univers és una manera de caure. / Ets tu, figura de tu i d'altres manifestacions. / Com l'horror que rebota a les parets, / entre la vida i la manera d'agenollar-te” (Alè i mirall).

Esteve Plantada (Granollers, 1979) amb Fosca límit ha construït una obra unitària distribuïda en quaranta-quatre poemes, que adquireix una autonomia específica que desenvolupa un parell de línies simbòliques paral·leles: l'ésser humà i el món. El jo poètic pren el model humà de l'aventurer, el gran explorador del món que simbolitzà el capità Ernest Henry Shackleton (1874-1922) que comandà l'expedició a l'Antàrtida, del 1914 al 1916, amb el seu vaixell Endurance. Plantada el cita explícitament en un poema i es refereix a la seva embarcació en un altre.

Shackleton va ser una figura clau en l'exploració de l'Antàrtida i el seu vaixell, l'Endurance, va quedar atrapat al gel. Després es trencà i s'enfonsà. Aquest episodi històric també va ser recreat poèticament per Mateo Rello a Meridional asombro (Igitur, 2013) en el qual prenia la forma literària del dietari. Plantada li dóna un punt mític, a aquest accident. I cinematogràfic.

En aquesta Fosca límit no és tan important el jo poètic, el personatge, sinó la imatge revelada del món. Aquesta fosca que s'assembla massa a la fossa comuna, a la nit més obscura, a la mort inevitable. El món és vist com una situació extrema de foscor en la qual l'ésser humà és aquell que torna a l'origen. El poemari és un acte de retorn, una al·legoria de qui torna a néixer tot morint. Comença amb l'arribada de l'hivern (la mort, la desaparició) i acaba amb l'afirmació que els camins viscuts són l'etern retorn a l'origen: la mort com a generadora de vida. Tornar al bressol de la fosca, a l'origen del món, al silenci de l'univers. Al no-res que precisament és el principi de l'ésser. La matèria pauta la generació d'organismes i la seva transformació en d'altres entitats materials i vives. D'una massa informe, vegetal, en naixerà la vida animal i humana. La nostra vida és un retorn pels camins per on en comptes d'avançar cap al desconegut és un retorn cap a enrere, cap a l'origen. Un dels grans encerts és com el nostre poeta aconsegueix de dotar de significació plena, creativa i positiva la noció de mort. És el terreny en el qual la permanència essencial és possible: com a col·lectivitat venim de la mort i tornem a la mort, però la nostra essència humana es regenera contínuament, es ramifica, roman en els nostres descendents, per exemple. La fosca no és l'espai erm, el buit, el no-lloc, sinó la possibilitat d'una vida: “La fosca no és mai / el lloc on es mor. / La fosca és el fracàs / de la fe, una ànima / que va ser cambra, / versicle, por i fetge [...] La fosca més absoluta, / en silenci, raó de ser: / els reflexos desolats / de certeses ingrates” (Quimiosíntesi). I en un altre poema: “La matèria és força. / Espai reunit, com una muntanya. // On la mort és el món” (Granit).