Llibres

poesia

ricard mirabete

Travessar el límit

Ens cal una experiència cre­a­dora de llen­guatge que ens acon­du­eixi a tre­pit­jar esce­na­ris, pai­sat­ges i inten­si­tats estètiques, que bas­tei­xin un ima­gi­nari com més pro­per a la rea­li­tat millor. És ben clar que no farem el relat de fets quo­ti­di­ans sense suc ni bruc. Tre­pit­ja­rem el somni i la visió. Mos­tra­rem l'esclat íntim que dibuixa el nos­tre món men­tal en ver­sos esgra­fi­ats a les parets mes­tres de casa nos­tra. No cau­rem en aque­lla mena de poe­sia de l'experiència que anti­ga­ment rela­tava, d'una manera gran­di­loqüent i amb for­mat de carta-postal, les misèries i els fets quo­ti­di­ans del poeta-ciu­tadà o del poeta-exi­liat, per exem­ple. Si cal, cre­a­rem un alter ego que doni el con­torn exacte del nos­tre reflex vital. Sem­blant a un mirall, però no del tot. Com un alè que esde­vindrà imatge trans­for­mada: “L'uni­vers és una manera de caure. / Ets tu, figura de tu i d'altres mani­fes­ta­ci­ons. / Com l'hor­ror que rebota a les parets, / entre la vida i la manera d'age­no­llar-te” (Alè i mirall).

Esteve Plan­tada (Gra­no­llers, 1979) amb Fosca límit ha cons­truït una obra unitària dis­tribuïda en qua­ranta-qua­tre poe­mes, que adqui­reix una auto­no­mia específica que desen­vo­lupa un parell de línies simbòliques paral·leles: l'ésser humà i el món. El jo poètic pren el model humà de l'aven­tu­rer, el gran explo­ra­dor del món que sim­bo­litzà el capità Ernest Henry Shack­le­ton (1874-1922) que comandà l'expe­dició a l'Antàrtida, del 1914 al 1916, amb el seu vai­xell Endu­rance. Plan­tada el cita explícita­ment en un poema i es refe­reix a la seva embar­cació en un altre.

Shack­le­ton va ser una figura clau en l'explo­ració de l'Antàrtida i el seu vai­xell, l'Endu­rance, va que­dar atra­pat al gel. Després es trencà i s'enfonsà. Aquest epi­sodi històric també va ser recreat poètica­ment per Mateo Rello a Meri­di­o­nal asom­bro (Igi­tur, 2013) en el qual pre­nia la forma literària del die­tari. Plan­tada li dóna un punt mític, a aquest acci­dent. I cine­ma­togràfic.

En aquesta Fosca límit no és tan impor­tant el jo poètic, el per­so­natge, sinó la imatge reve­lada del món. Aquesta fosca que s'assem­bla massa a la fossa comuna, a la nit més obs­cura, a la mort ine­vi­ta­ble. El món és vist com una situ­ació extrema de fos­cor en la qual l'ésser humà és aquell que torna a l'ori­gen. El poe­mari és un acte de retorn, una al·lego­ria de qui torna a néixer tot morint. Comença amb l'arri­bada de l'hivern (la mort, la des­a­pa­rició) i acaba amb l'afir­mació que els camins vis­cuts són l'etern retorn a l'ori­gen: la mort com a gene­ra­dora de vida. Tor­nar al bres­sol de la fosca, a l'ori­gen del món, al silenci de l'uni­vers. Al no-res que pre­ci­sa­ment és el prin­cipi de l'ésser. La matèria pauta la gene­ració d'orga­nis­mes i la seva trans­for­mació en d'altres enti­tats mate­ri­als i vives. D'una massa informe, vege­tal, en nai­xerà la vida ani­mal i humana. La nos­tra vida és un retorn pels camins per on en comp­tes d'avançar cap al des­co­ne­gut és un retorn cap a enrere, cap a l'ori­gen. Un dels grans encerts és com el nos­tre poeta acon­se­gueix de dotar de sig­ni­fi­cació plena, cre­a­tiva i posi­tiva la noció de mort. És el ter­reny en el qual la per­manència essen­cial és pos­si­ble: com a col·lec­ti­vi­tat venim de la mort i tor­nem a la mort, però la nos­tra essència humana es rege­nera contínua­ment, es rami­fica, roman en els nos­tres des­cen­dents, per exem­ple. La fosca no és l'espai erm, el buit, el no-lloc, sinó la pos­si­bi­li­tat d'una vida: “La fosca no és mai / el lloc on es mor. / La fosca és el fracàs / de la fe, una ànima / que va ser cam­bra, / ver­si­cle, por i fetge [...] La fosca més abso­luta, / en silenci, raó de ser: / els refle­xos deso­lats / de cer­te­ses ingra­tes” (Qui­miosíntesi). I en un altre poema: “La matèria és força. / Espai reu­nit, com una mun­ta­nya. // On la mort és el món” (Gra­nit).

Com un film cre­pus­cu­lar

Esteve Plan­tada ha cons­truït el relat d'un mite en el qual la figura simbòlica és l'ésser humà que arros­sega la con­demna de patir dins seu l'afany de l'excés con­tinu, mai sado­llat del tot. Hi ha un cert to bíblic ben pre­sent. També alguns finals de poe­mes són veri­ta­bles afo­ris­mes lírics d'alta ins­pi­ració filosòfica. Convé des­ta­car la imat­ge­ria sepul­cral (no deba­des les cita­ci­ons d'Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi són impres­cin­di­bles) i l'ima­gi­nari deu­tor del deca­den­tisme (en la radi­o­gra­fia de l'ésser malalt i de la sor­di­desa del món). El món del cinema (la deso­lació exis­ten­cial que tan bé ha sabut exem­pli­fi­car Jim Jar­mush, per exem­ple) i les referències musi­cals que són ben pre­sents (Neil Young, Wilco). Tot ple­gat con­ver­teix aquest poe­mari en un film exis­ten­cial o cre­pus­cu­lar; o bé la forma poètica d'un etern retorn a la fosca, que és l'ori­gen de la llum i de l'uni­vers. I de la bona poe­sia.

Fosca límit
Esteve Plantada
Editorial: Adia Edicions Calonge, 2015 Pàgines: 66 Preu: 10 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia