“Em molesten els personatges perfectes”

Fa uns dies, poc abans de Sant Jordi, va tenir sessió maratoniana de promoció a Barcelona del seu nou llibre, Gent que tu coneixes (Proa), rematada al vespre amb la participació en un club de lectura d'Arbúcies que l'havia invitada a parlar de L'afer marsellès (Amsterdam, 2014), la novel·la que va publicar l'any passat. Avui ha parat a Girona fent camí de nou des de Figueres, on viu des fa una vintena d'anys, cap a Barcelona, on té concertat un altre acte promocional. A algú com Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964), que no va sortir de l'anonimat fins fa tres anys, quan va rebre el premi Llibreter per la seva tercera novel·la, Germans, gairebé bessons (Brau, 2012), aquesta intensitat publicitària l'aclapara i al mateix temps la gratifica de l'esforç, però no li fa perdre el nord. Sap que la vida real és una altra cosa, potser els llums que pampalluguegen als blocs de pisos de l'extraradi que veu des de l'autopista tornant cap a Figueres, i que li fan pensar en gent que deu estar-se preparant el sopar a aquesta hora, o mirant la televisió escarxofada al sofà, o rentant els plats amb aquella rutina ullerosa del capvespre. “Són autèntics desconeguts, i alhora fan exactament com nosaltres”, comenta l'escriptora, que no pot deixar de constatar el vertigen del sentit invers: “Però encara que hi hagi aquesta proximitat, continuen sent uns desconeguts per a nosaltres.”

A Gent que tu coneixes (premi Mercè Rodoreda 2014 de narració curta) ha reunit tretze contes que tracten de persones corrents, com aquests veïns intuïts des de la carretera, la vida quotidiana dels quals, de sobte, pren aires de drama, de proesa o d'estupor. Com diu el narrador del conte “Sempre em tindrà al seu costat”, a vegades “les coses es torcen de manera irreversible i ens impulsen a accions insospitades que mai hauríem cregut que faríem.” Pot ser una mort accidental, un engany conjugal, un dinar de feina, una bossa extraviada, el retrobament d'un vell amic, sovint un episodi anodí, quasi en sordina, que introdueix l'insòlit en el paisatge quotidià: una ofensa, un desvetllament, un crim. “Les anècdotes d'alguns dels contes potser no canvien la vida dels personatges, però si no els transformen almenys els fan més perplexos”, apunta Cuartiella, que se sent còmoda en un gènere que considera poc valorat, a pesar de “la gran tradició de bons contistes que hi ha en la literatura catalana”, i que té una extensió ideal per al temps veloç en què vivim, “com càpsules de realitat”. A diferència de la novel·la, que emprèn sabent de què vol parlar encara que no sàpiga, diu, a on arribarà, el conte exigeix “tenir des del principi una visió de la taca sencera, que has d'anar dosificant mentre escrius per no explicar massa ni massa poc”. Per obtenir aquest efecte d'unitat i necessitat, en què el final resulti alhora sorprenent i inevitable, Cuartiella proposa l'exercici dràstic d'escriure la primera versió del conte d'una tirada, “per tal d'atrapar aquella impressió”, i després anar-lo polint, encara que ha comprovat que “els contes més treballats acaben sent els menys fàcils i espontanis”, com “Taj Majal”, un dels millors del llibre. Unir la subtilesa a la frescor, admet, “és un repte enorme”.

En tot cas, Cuartiella, que entén el conte com “un retall de realitat il·luminat amb molta potència”, vol enfocar aquesta llum cap a la gent corrent, preocupada per la feina, pels fills, amb problemes per arribar a final de mes: “Un cambrer, un mecànic o una perruquera són gent molt brillant, amb una gran intel·ligència pràctica.” En canvi, la molesten els “protagonistes guais” d'algunes novel·les, arquitectes o advocats afrontats a conflictes de pacotilla: “Els personatges perfectes són molt carregosos.” El món que l'interessa queda clar que és tot un altre, que podria exemplificar el conte “La Conxita i la senyora Concepció”, un quadre lleuger a l'entorn d'una mestressa de casa que es fa passar per la seva pròpia dona de fer feines per obtenir una paga extra d'un marit controlador i avar. Més enllà de la broma, la història posa en evidència que “avui dia entre una dona de la neteja i una senyora de classe mitjana no hi ha gaire diferència”. Les referències a la capacitat adquisitiva dels personatges acosten Cuartiella als pioners en la introducció dels diners en la literatura, com ara Jane Austen o Balzac, que no ha tingut tant en compte com el convenciment que “també ens definim per la nostra situació econòmica”. De tota manera, aclareix que els diners no l'interessen, des del punt de vista narratiu, ni per excés ni per defecte: “La gent de qui parlo no són ni milionaris ni traficants.”

L'ordre dels contes en el llibre és premeditat, explica l'escriptora, per intercalar els més irònics i lleugers amb els més greus i dramàtics, però tots semblen units per uns quants temes centrals: el retorn del passat, l'engany i la mort, encara que la situació que desencadeni la reflexió sigui sovint trivial. “Tothom està capacitat per experimentar les mateixes passions: tots volem que ens estimin, ens resistim que el temps passi gaire ràpid, ens fa por morir”, comenta. “Simplement, intento despullar aquests temes de la seva faramalla”.