Contradiccions d'un geni centenari

En un moment de F for Fake (1973) apareix Orson Welles davant la catedral de Chartres i l'exalta com una mostra del valor del treball humà. Parla de la importància de les creacions col·lectives i de com l'anonimat provoca que algunes grans obres perdurin per a la prosperitat enfront l'art efímer. La reflexió se situa en el cor d'una pel·lícula que parla d'un falsificador d'obres d'art –Emyr d'Hory– i en la qual es qüestiona què vol dir el concepte d'originalitat en un món en què l'art és subjecte a la suplantació i a la còpia.

Resulta curiós que al final de la seva filmografia, Orson Welles (Kenosha, Wisconsin, 1915) decidís qüestionar i fins i tot esborrar la imatge de l'artista romàntic. Sobretot si tenim en compte que no va ser només l'autor de la que durant molt de temps ha estat considerada la millor pel·lícula de la història del cinema –Citizen Kane, 1940– sinó també l'encarnació del geni desmesurat que va transformar la ràdio, el teatre i el cinema. Welles va ser l'afirmació del gran autor que va viure enfrontat a les directrius d'un Hollywood que sempre va preferir els artesans. Avui, quan es compleixen cent anys del seu naixement a Nenosha (Wisconsin), la figura d'Orson Welles continua essent enigmàtica i fascinant. Sintetitza el triomf i l'exili del geni romàntic, però també mostra com la bulímia creativa troba els seus propis frens davant una política amb la por a l'obra acabada.

Entre els nombrosos Orson Welles que es projecten en la seva complexa personalitat n'hi tres que són claus per entendre la seva trajectòria. El primer és el creador que als vint-i-cinc anys va rebre un txec en blanc per part de la RKO –un dels cinc grans estudis d'Hollywood– per rodar una pel·lícula que projectés la seva celebritat. Quan va arribar a la RKO, ja havia revolucionat la posada en escena del teatre independent de Nova York amb The Mercury Theatre. També havia transformat la ràdio amb la seva adaptació de textos clàssics i havia provocat el pànic col·lectiu amb La guerra dels mons de H.G. Wells. Quan va arribar a Hollywood va recollir tot allò que havia après per fer una obra complexa que qüestionava les bases de l'anomenada Gilden Age americana –l'edat daurada de les grans fortunes– a partir de la pujada d'un magnat que ho pot tenir tot menys la seva infantesa. Citizen Kane va mostrar a Hollywood que la veritat del narrador en tercera persona podia ser qüestionada per múltiples veus i que era possible capgirar la posada en escena i el muntatge per donar al cinema sonor la seva força adulta. L'any 1940, Welles era l'encarnació del geni innovador.

A partir de Citzen Kane, la fascinant filmografia oficial de Welles es converteix en una filmografia de tensió i exili. Hollywood no li deixa muntar El cuarto mandamiento (1942), transforma la versió que dóna per bona de Sed de mal (1958) i es troba obligat a buscar finançament per Europa per a Mr. Arkadin (1955) o El procés (1962), rodar entre el Marroc i Venècia el seu Otel·lo (1955) o va trobar en l'Espanya franquista un productor –Emiliano Piedra– que va ajudar-lo a fer Campanades a mitjanit (1965), rodat en part al castell de Cardona fa cinquanta anys. En aquesta etapa, l'autor romàntic va xocar continuament davant el mur de Hollywood i el geni va passar a ser un proscrit.

La darrera etapa és la del cineasta que des de 1942 amb It's all true fins a The dreamers (1979-1985) comença i prepara prop d'una dotzena de projectes, entre ells Don Quijote (1955-1972) i al final no els acaba realitzant. La por de l'obra acabada, el pànic a no poder mesurar tot allò que li proposava la seva imaginació el van convertir en l'autor d'una cinematografia de la qual pengen moltes possibles obres mestres desconegudes que sobreviuen com fragments o runes d'allò incomplert.