la crònica
Fèlix Millet, i el que baixa!
Tinc molta experiència. Només quaranta anys de director i deu més d'assessor d'una multinacional, en què es controlaven els rolls de paper de les calculadores i on, a fi d'exercici, l'auditoria remenava in situ papers i més papers, incloent-hi els de l'entrepà. Van dir un cop: «La seva comptabilitat és d'una exactitud fastigosa.» Vaig replicar: «Això és bo, veritat?» I van contestar: «No ho cregui! Preferim trobar-hi quelcom.» Entre ells i l'auditoria interna, pesada com una enclusa, em van adobar com una pell. Per arrodonir-ho, al Senat vaig formar part durant 8 anys del Tribunal de Comptes. Sóc economista, intendent mercantil de l'Escuela de Altos Estudios Mercantiles de Barcelona. Bé: ja m'he presentat.
De l'afer Millet, he de dir professionalment que no entenc res del que ha succeït, si no és incorporant-hi permissibilitat, tolerància, deixadesa, amiguisme, parentiu i corrupció. Hom vaticina que si la intervenció judicial i l'auditoria aprofundeixen, hi haurà un daltabaix difícil de calibrar, que pot afectar moltes persones, empreses, entitats i administracions.
Tot sembla indicar que Millet va iniciar el frau fa anys. El 1990 va fer les primeres inversions immobiliàries. Entre llavors i l'actualitat ell, esposa, filla, gendre i secretari, han creat una llarga llista d'empreses amb capital important, algunes de les quals amb socis catalans prou coneguts. No les repetiré: tots els mitjans competeixen a publicar-les. D'altra banda, impressiona el plus de 66.000 euros mensuals que s'havia assignat, que cobrava amb facturació fictícia de les seves empreses al Palau, a més dels 25.000 euros de sou mensual i d'altres comissions. Les primeres xifres publicades són sols l'aperitiu. Alguns mitjans assenyalen la certesa d'una figura important que no ha aparegut encara.
En què pensaven tots plegats?
Llavors, com és possible que els directius de la fundació, del patronat i del Palau no s'adonessin del que passava? Molts són empresaris i professionals de gran prestigi. Els auditors, en què pensaven? És vergonyós. I els administratius? Si no han vist res és que són absolutament ineptes. I els proveïdors? Molts hauran vist i tocat de tot. Hi ha d'haver un grup de persones de dintre i de fora i d'empreses que coneixen i han participat en el frau directament o bé indirecta. I els departaments de la Generalitat que hi tenien relació i el subvencionaven? És impossible que no observessin irregularitats. Si s'hi arriba a fons, sortirà un fangueig pudent que tacarà un cercle a tots els nivells. No és possible que Millet hagi enganyat tothom. És ben clar que a més de ser lladre i estafador, és un hàbil manipulador, però de cap manera és un Lehman Brothers: sols n'és un bon deixeble.
Entrarà a la presó i com tots els grans estafadors milionaris, en sortirà aviat. A la nostra terra no tindrà on anar. Sols en algun petit poble de muntanya dels Alps, vora el compte numerat, ben sol i ignorat, podrà morir lentament de fàstic. Dubto que tingui remordiments. Sols pensarà on ha fallat el seu pla. Per acabar així, m'atreveixo a fer una proposició. Sóc pacifista per naturalesa, i renego de la pena de mort.
Ara bé: l'agressió de Millet i els que l'han secundat, contra el seny català, la honradesa i el prestigi adquirit amb segles de benfer, ens ha fet i farà arreu Espanya i del món de la cultura musical tant de mal que, sense fer escarafalls, entenc que l'única forma de rentar els draps bruts del desgraciat afer és que a la plaça de Catalunya de Barcelona, decorada amb crespons negres –no pas senyeres–, i l'Orfeó Català interpretant el Rèquiem de Mozart, Millet és faci l'harakiri. Potser pararia el ressò de rialles que arriba de ponent i envaeix les nostres comarques i, simbòlicament, es rentaria la nafra. Millet seria recordat!
