de novel·la
jordi llavina
Errar el tret
M'agradaria que aquest article servís no sols per convidar el lector a conèixer la torbadora novel·la de fantasmes de Gaito Gazdánov (El espectro de Aleksandr Wolf, publicada per Acantilado), sinó per sortir immediatament a la recerca de la llibreria més pròxima per aconseguir-ne un exemplar. Reconec que no havia sentit mai parlar d'aquest autor rus, que la present és la primera notícia que en rebo. No és, val a dir-ho, una novel·la gaire canònica pel que fa a la forma. Sembla que jugui a fer despistar el lector. Quan ens acostumem al to d'una de les històries, apareix un nou personatge que crea la seva pròpia línia argumental. I, al final, poc abans de trobar-se dos dels protagonistes, hi ha un episodi de thriller que encara ara no sé a què treu cap. Al capdavall, tot lliga la mar de bé, i sembla que l'atzar, en una ciutat tan gran com París o en un país tan extens com Rússia, treballi de valent perquè totes les peces del puzle narratiu de Gazdánov encaixin a la perfecció. I, tot i això, tot i les objeccions que hi puguem posar, aquest és un llibre portentós, que reflexiona sobre la inevitabilitat del destí, del malfat, i sobre tot allò que no hem acabat de pair del nostre passat i que, per tant, sempre més ens continuarà passant factura. Potser en cap altre frase de la novel·la no se sintetitza tan bé el nucli de la qüestió com en aquesta: “Usted estaba convencido de que me había matado, yo estaba convencido de que usted había muerto por mi culpa, pero ninguno de los dos estaba en lo cierto.”
El protagonista és un home que ha viscut sempre escindit perquè, de ben jove, i en una incerta campanya militar, va matar un home. O es pensa que el va matar, ben mirat, perquè un dia, tot llegint un llibre de contes, hi troba, magníficament explicada, la història que va viure ell mateix i que no ha deixat de torturar-lo ni un sol dia d'ençà d'aquell, per la qual cosa comença a sospitar que l'autor ha d'haver estat la seva presumpta víctima mortal. Els detalls coincideixen plenament: resulta gairebé impossible que l'escriptor hagi creat la seva narració ex nihilo, assistit només per la seva imaginació. El presumpte mort és, també, un home escindit. Com si d'aquells dos éssers que l'atzar va ajuntar fatalment un dia i durant ben pocs minuts, n'hagués quedat només un (i, encara, dividit en dues meitats inconciliables).
Aquest és el nus argumental d'El espectro de Aleksandr Wolf, una història psicològica que té algunes pàgines de sofisticada novel·la de misteri, i que es llegeix amb un autèntic plaer (molt bona la traducció de Maria García Barris). Narrada en primera persona pel que n'hem dit el presumpte assassí, sembla que les coses comencen a canviar quan aquest coneix una dona molt atractiva. El lloc on es troben atzarosament no pot ser més ple d'encant: a la cua davant el recinte on està a punt de celebrar-se un important combat de boxa.
En la cèlebre novel·la L'última trobada (que aquests dies hem recordat per causa de la trista mort de Rosa Novell), Sándor Márai també ho feia dependre tot d'un tret que, en aquell cas, no s'arribava a consumar. Gazdánov ens proporciona un artefacte ben tancat, protagonitzat per tres menes de personatges insatisfets. De vegades, la vida és un caçador contumaç amb mala punteria. No em sembla, pel que he escrit més amunt, una novel·la perfecta. I, en canvi, és un dels llibres que més m'han fet gaudir en aquests últims mesos. I us el recomano encaridament.