La revolta de l'ànima

Massa sovint perdem de vista que la literatura és, per damunt de tot, llenguatge; que no és tant què sinó com; que sense com, sense un ús acurat i espiritualitzat –si se'm permet el terme– de la llengua, hi pot haver història, argument, però no pas literatura, no pas creació artística.

Com succeeix sempre que tenim el goig de llegir Marina Tsvetàieva, capbussar-nos en aquests diaris, traduïts exquisidament per Selma Ancira per a Acantilado, implica adonar-nos que la poetessa russa vivia en i per al llenguatge; que, més enllà del que vol explicar o transmetre, el seu propòsit fonamental és causar una sensació estètica, incidir en les emocions, produir una transformació mitjançant l'ús de l'art, de la llengua, de la manipulació verbal; esprement fins al seu límit les paraules (i les múltiples relacions entre elles) per aconseguir la seva més elevada potencialitat amb la major síntesi possible.

Raó per la qual la seva prosa, igual que la seva poesia si és que és admissible diferenciar-les, no tan sols recomana, sinó que quasi exigeix una, o més d'una, relectura atenta, a fi d'extreure el major profit als seus efectes ortogràfics i tipogràfics.

En llegir-la, doncs, en moment de calma i amb temps suficient per davant, com requereix qualsevol obra de mèrit sorgida directament de l'ànima de l'artista, resulta d'allò més convenient aturar-se un instant cada vegada que l'estructura formal ens sobti. Res no és casual ni accidental, en la seva escriptura, ni el sovintejat ús dels guions o dels punts suspensius o altres signes gràfics que compleixen una fonamental funció polisèmica i ampliadora. Si a això hi afegim que els seus diaris són d'una sinceritat esmolada i que el període que tracta és obscur i cru, el resultat no pot ser més aclaparador, un retrat acusador del totalitarisme.

Narrat amb exquisidesa per una persona amb un bagatge il·lustrat gairebé il·limitat, amb un esperit amarat de coneixement que traspua literatura pels quatre costats que malgrat trobar-se tan i tan a prop de l'abisme, no només escriu com si passés uns dies en el més relaxant dels balnearis, sinó que reflexiona amb una perspicàcia i una claredat desusada: “El poeta es - un fin en sí mismo, reposa en sí mismo (en Psique) […]. El actor es - para los otros, sin los otros es inconcebible, el actor - se debe a los otros”. Ens fa reflexionar i ens mostra el món com mai no ens l'havien fet veure abans.

Una literatura única, incomparable, on el dolor és bellesa, i la bellesa... dolor.