Sempre com a casa

Tot i tenir encara un pis a Gràcia, feia sis anys que Jackson Browne no actuava a Barcelona. Una absència a la qual el Guitar BCN va posar remei dimecres al Barts, on el cantautor californià, tan cordial i amb aspecte saludable com de costum, va presentar el seu catorzè disc d'estudi, el reflexiu Standing in the breach, acompanyat d'una banda de primeríssim ordre que té entre els seus membres Greg Leisz (sol·licitadíssim mag del pedal steel) i Shane Fontayne (guitarrista de Bruce Springsteen en la controvertida, però a vegades també massa menystinguda, època de Lucky town i Human touch).

Dividit en dues parts de poc més d'una hora cadascuna, la primera va estar tenyida de registres més aviat íntims (For a dancer, Fountain of sorrow i Late for the sky, amb Browne al piano, van reafirmar-se com a delicadeses màximes en l'ampli repertori del cantautor) i, en la segona, la banda, segurament més destensada, va desplegar tot el seu potencial en perles com Your bright baby blues, Which side (dedicada “a la nueva alcalde”), Lives in the balance, The pretender, Running on empty i –una mica a cuita-corrents, perquè Browne ignorava que, al Barts, a dos quarts de dotze, apaguen l'interruptor– Take it easy. Un d'aquells concerts, en resum, en què es conjuguen brillantment tècnica i passió i en què hi va haver, naturalment, la desfilada de músics autòctons que caracteritza els recitals catalans de Jackson Browne: el violinista moldau establert a Barcelona Alex Bublitchi, un sempre exquisit Javier Mas (tots dos, membres de la touring band de Leonard Cohen) i l'andalús Raúl Rodríguez (amb qui Browne prepara un prometedor espectacle l'any vinent a Nova York).