cultura

Crònica

La vida és un conte

Si exceptuem la calor, perquè ahir en feia massa, hi ha unes quantes raons per enamorar-se de la Fira del Conte de Medinyà i prometre's fervorosament no faltar-hi mai més. Una d'elles és que, per una vegada, en una mostra que es proposa promocionar la literatura infantil i juvenil escrita, oral o dibuixada, a les parades artesanes del voltant només s'hi podia trobar material relacionat amb el tema, és a dir, estands d'editorials, il·lustradors i llibreries, a tot estirar d'algun venedor de pitets, samarretes i porta-xumets, i no els típics taulells d'embotits, cassoles de cuina o de sabons afrodisíacs que predominen a les fires dels encontorns vinguin o no vinguin al cas. Una altra raó és que veure durant tot un dia un poble sencer ple de mainada jugant amb contes, escoltant-ne, llegint-ne o inventant-ne, deixa en l'ànim del passejant més ensopit un tal encaterinament, que desitjaria prolongar la fira la resta de l'any. I l'última, i no la menys important, és que qualsevol pot descobrir, gràcies a escriptors com ara Carles Sala o Josep M. Fonalleras, que poques vegades calen bruixes i follets per despertar l'interès dels infants, sinó la vida sola, sense coure, aquest món discret, tirant a grisot, pobrot, taral·lirot, que tant ens fa riure com plorar i, tot sovint, ni això, només ens deixa en un estat d'atuïment expectant, com de pedra polida que rodola. En va donar proves Carles Sala acudint a presentar-hi els seus 50 oficis esbojarrats assegurant que per imaginar els menesters més extravagants n'havia tingut prou de prestar atenció a la gent del voltant. Que un nen té els braços massa curts per tocar totes les notes del piano? Cap problema: enviem-li un expert tocatecles. Que un senyor té la panxa molt grossa? Posem-lo en contacte amb un de baixet que li pugui fer d'aguantapanxes. Que algú se sent tan desgraciat que només pot confiar-se al desig d'una estrella fugaç? Que contracti, sisplau, un detector d'estels professional. Vegeu si és fàcil, anar una mica més feliç per la vida sense fer-hi venir la fada bona. El nen del matalàs, en canvi, el llibre amb què Josep M. Fonalleras i l'il·lustrador Marc Vicens han guanyat el primer concurs Modest Prats de conte infantil de la fira, busca una altra classe de felicitat que té a veure amb la reconciliació amb el món que tens i la persona que ets, amb la dignitat, amb “l'orgull de ser humil”, com va resumir-ho Fonalleras, que acabava d'arribar, per fer més intens el sentit, de la final de la Champions a Berlín. Però aquest no és pas un d'aquells contes insolents que adoctrinen amb missatges banals, sinó la història d'un nen de debò que el 1946 va arribar a Girona amb la seva mare vídua, carretejant el matalàs on hauria de dormir durant anys a l'internat, sabent que enyoraria casa seva i el verd del Canigó. Aquest és un conte sobre el nen que va ser Modest Prats i sobre la persona que tots voldríem ser de grans. Sobre el delicat teixit de la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.