“M'agradaria que escriure fos una sortida professional”

La pri­mera té un ritme molt sin­co­pat, molt de “mun­ta­nyes rus­ses”, i la segona és més pau­sada, té un cres­cendo més sos­tin­gut. Pot­ser sí que és més madura.

Sí, és el biòleg que en el pri­mer lli­bre inves­tiga una seqüència d'ADN. A El Visi­tant, però, la trama és més aviat “arqueològica”. Algú des­co­breix que hi ha una estra­nya coin­cidència entre el des­co­bri­ment d'en Ramon i un gra­vat sumeri del 4000 aC. A par­tir d'això comença una inves­ti­gació.

Sí, i la intriga és el que dóna força a les meves novel·les. Hi ha un autor que em fa molta ràbia perquè l'envejo, que és en Dan Brown (Àngels i dimo­nis, El codi Da Vinci), i m'ha influït. Té un domini nar­ra­tiu impres­si­o­nant, de manera que és impos­si­ble dei­xar de lle­gir, encara que pot­ser la història en si no t'apas­si­oni.

Tenia una car­rera pro­me­te­dora com a arqui­tecte fins que el 2007 vaig dei­xar de tenir nous encàrrecs per culpa de la crisi. En aque­lla època tenia un amic, en Jaume Cifu­en­tes, que edi­tava un set­ma­nari a Olot, La Gar­rotxa, i em va pro­po­sar escriure-hi arti­cles sobre arqui­tec­tura. Ho vaig fer i vaig des­co­brir que això d'escriure m'agra­dava.

M'agra­da­ria que ho fos, per des­comp­tat. Fa poc, la Bel Olid (pre­si­denta de l'Asso­ci­ació d'Escrip­tors en Llen­gua Cata­lana) deia que qui pre­tengués viure d'escriure en català s'havia equi­vo­cat de pro­fessió o s'havia equi­vo­cat de llen­gua. És molt bèstia, però és irre­fu­ta­ble.

La intenció és tro­bar algú que es cuidi d'edi­tar-les totes tres. Amb unes con­di­ci­ons rao­na­bles, això sí. Cal­dria pre­veure tra­duc­ci­ons a altres idi­o­mes, expor­tar-les, per tal d'arri­bar a un mer­cat més ampli.