La torre guinovartiana de Vilanova i la Geltrú

Vaig conèixer el Guino (Josep Guinovart) perquè abans havia conegut Maria Antònia Pelauzi, activista i crítica d'art que tenia una botiga d'artesania al carrer Montcada de Barcelona. El Guino era una força quasi sobrehumana que es projectava des de la seva masia dalt la muntanya de Castelldefels, per damunt de les urbanitzacions que fan malbé la plana d'aquest municipi, cap a la mar de Mallorca. Un dels elements que admirava era la mar; el feia trempar, tant com la terra, les aspres gleves dels camps d'Agramunt, país de torrons, del mateix color de la terra. D'ell vaig aprendre les seves subtils, alhora que agrestes, relacions amb la terra ferma, i de la ratlla de la mar que podia admirar des del seu alt observatori de la masia del prat de Castelldefels, penjada a la falda del rocallós Garraf; la ratlla de la mar des d'on ell somiava aventurats pirates a l'altre cantó de la mar. I així va enamorar-se de la meva torre de pirates vilanovina, torre per a l'antiga defensa contra barbaresques naus; torre que va passar de la trivial denominació de Sant Joan a Torre Blava, blava com la ratlla de l'aigua mai quieta de la mar. La Torre Blava, a Vilanova i la Geltrú és l'altra cara del Guinovart d'Agramunt, és el Guinovart líquid, en contrast amb la seva terra d'adopció, l'eixuta terra interior. A la Torre Blava, mentre assistíem a la seva concreció, entre gussis de palangre i bots navegadors, nusos i jocs de miralls que empouen la mirada fins d'infinitud tectònica de Vilanova, Guinovart somiava i construïa engrescadors personatges stevensonians amb crosses de branca de figuera i ventiladors creadors d'huracans de saló. Perquè la mar de Guinovart és, alhora que salvatge, amable i plena d'estrelles matutines i vesprals, estrelles de tothora, que descansen damunt les marineres veles dels vaixells. Finalment va enllestir-se la Torre Blava de Vilanova i la Geltrú –un cop els noms de tots els artistes de la constel·lació mediterrània van haver estat grafiats a les parets–. Però no va acabar-se tot el que el Guino volia plasmar en el seu projecte. Va quedar per fer el parc d'escultures que havia d'envoltar la torre. La poca visió dels governants municipals (i en part de la societat local) no van saber capir tot allò que l'artista proposava: una representació guinovartiana del seu univers mariner. Un projecte que, per a la ciutat, era un caramel que el Guino oferia pel pur plaer del creador. Però tot i que, si he de ser sincer, jo ja vaig trobar que la societat en general (amb honroses excepcions), amb els seus representants encapçalant-los, ja acceptava prou de grat una part de l'oferta del creador, la veritat és que l'ambició de l'artista, engrescat en la seva oferta, va demostrar-se que ultrapassava les engolidores papil·lars dels locals: massa mel per a paladars saturats d'art més aviat d'estar per casa. En fi, que el projecte s'acabà allà on aquelles papil·les engolidores van topar amb la burda realitat: “I el pàrquing on el posarem?” I vet aquí que, ai las, el pàrquing va ocupar l'espai del parc d'escultures. Però ens ha quedat la meravella guinovartiana de la Torre Blava. Gaudim-la!