“Em semblava perillós escriure en dues llengües”

Segurament, quan et vaig dir això no feia tant que vivia a Barcelona i gairebé tots els meus amics s'havien quedat a Rússia. Ara, en canvi, cada vegada tinc més amics aquí, i em fa il·lusió que em llegeixin. També em semblava perillós escriure en dues llengües. Em comparava interiorment amb un amic músic (que per cert, fa uns anys va guanyar el concurs Txaikovski) i pensava: aquest es passa el dia tocant el piano, i així algun dia arribarà a dominar-lo. Però si toqués el piano i el violí, es dispersaria i no seria tan bo en cap dels dos instruments... Després m'he adonat que hi ha músics de jazz que toquen, per exemple, la trompeta i el clarinet, i aquesta varietat els fa doblement feliços. I he pensat: jo també ho provaré a la meva manera.

Em costa parlar de cultura en general, però m'agrada fixar-me en les petites diferències culturals entre Catalunya i Rússia. Recordo que fa anys, quan encara feia batxillerat en un institut a prop de la plaça Espanya, se'm van acostar uns nois al carrer i em van demanar paper de fumar. Vaig dir: “No fumo, ho sento”, i em van respondre: “Gràcies! Que vagi bé!” Em vaig sorprendre, i em vaig emocionar i tot. Què havia fet jo perquè em donessin les gràcies? A Rússia m'haurien dit només: “Ah, no?” o “merda, una altra que no fuma!”

Per a mi, traduir bona literatura ha estat un gran exercici. M'ha ajudat a aprendre més català, a ser més sensible als clixés i a valorar l'esforç dels traductors, sobretot els de poesia. Crec que, en poesia, les bones traduccions han de ser recreacions de l'original, tan lliures com calgui, i el més important és que el resultat final, el poema en català, soni bé i proporcioni plaer, alegria al lector. Sempre penso en un consell de Borís Pasternak: “Tradueix els dos primers versos d'una estrofa de forma fidel, i els dos següents, com et vingui de gust.” Aquest mètode és molt gamberro, però és tan divertit!

Sí, m'ho vaig prendre com una excusa una mica romàntica per ajuntar poemes molt diferents, tan diferents com les coses que m'he trobat a la bústia en els nou anys que fa que estic de lloguer. Sembla mentida, però gairebé cada dia m'arriben cartes de tota mena dirigides als inquilins anteriors! Em quedo mirant el nom que posa al sobre i em poso a somiar: qui era, aquesta persona? A què es dedicava? Amb qui vivia? Per què va marxar? A vegades, si és un nom basc o àrab, que se'm fa estrany, no sé ni si és home o dona, i és encara més misteriós.

Em vaig inventar aquesta classificació per seguir el joc de la correspondència desviada. Les cartes d'amor són poemes de to intimista; les postals, aquells que estan plens d'imatges; les factures, aquells que tenen un toc moral o provocador; i la publicitat, tots els altres. La veritat és que no tenia gens clar si tot això valdria la pena fins que vaig conèixer dues persones fantàstiques: Sabina Andrés, editora de Blind Books, i el dibuixant Miquel Pang Ly. La Sabina va posar molta fe i entusiasme en el meu projecte, i em va presentar en Miquel, que el va il·lustrar amb una gràcia visual i un sentit de l'humor que m'encanten. Així que quan va sortir Per l'inquilí anterior, em vaig sentir molt feliç i em vaig dir: encara no sé si els poemes funcionen, però el llibre ha quedat molt bonic.

En aquest poema parlo irònicament de l'amor femení, de les ganes que tenim de canviar o curar els homes, com si haguessin tornat mutilats d'alguna batalla. I en la vida real, per sort, no he tingut cap experiència bèl·lica, i el poc que sé de com es va viure la Segona Guerra Mundial a Rússia ho sé a través dels meus avis. Per exemple, la meva àvia sempre em parla del seu pare, que va viure el setge de Leningrad allà mateix, sense sortir de la ciutat, mentre la seva dona i dues filles havien estat evacuades. Quan el setge es va acabar i es van tornar a veure, la dona va córrer cap a ell, amb la filla petita als braços, però el pare la va apartar i va dir: “No m'acostis la nena.” No és que no li fes il·lusió veure-la: simplement no volia passar-li els polls.

La poesia que es fa ara a Rússia –la segueixo més que la narrativa–, està dividida entre dos pols oposats. Hi ha molts poetes que escriuen amb rima i mètrica, fan servir un llenguatge sobri i busquen la concisió i la musicalitat; aquest és el cas d'Aleksandr Kuixner, un dels meus mestres. Però també n'hi ha molts altres que escriuen en vers lliure, fan poemes quilomètrics amb metàfores hermètiques o esbojarrades, destrossen els ritmes clàssics i desafien la tradició. Per desgràcia, entre aquests últims, no n'he trobat cap que m'agradi, però el dia que en trobi un, no pararé de llegir-lo.

Ostres, la veritat és que no m'ho he plantejat mai! Ara m'has fet pensar en Adam Zagajewski, un dels meus poetes preferits. És polonès, però ha viscut molt a Europa i als Estats Units. En una entrevista que li vaig fer, em va dir que al cor de la seva poesia hi havia la tensió entre el nord dels seus orígens i el sud de les ciutats mediterrànies que tant estima. Crec que aquesta tensió, si la portes bé, pot ser molt bona per escriure, i els poemes de Zagajewski en són una prova.

Em costa pensar en el futur dels escriptors catalans en abstracte, però crec que el fet que vagin sorgint molts segells editorials alternatius és d'una gran ajuda. Així cada escriptor pot mirar de trobar un editor a la seva mida. Justament, una de les raons per les quals no vull tornar a Rússia és perquè allà és molt més difícil publicar, tant en una revista com en una editorial. Si no tens un padrí influent que et promocioni, més val no intentar-ho. Si almenys els padrins influents fossin bons poetes...