Barricades en paper

No ens cansarem d'elogiar la tasca de Pere Camps i del seu equip del BarnaSants per recuperar la cançó, per posar-la en avantguarda, per reunir poesia i música. Ha estat una feina titànica, sovint sense suport, o encara pitjor, amb les tendències refractàries de l'autoritat de torn. Camps s'ha barallat amb qui fos i, finalment, el resultat és a la vista. I encara ho és més amb el volum Barricades de cançons, realitzat per col·laboradors fixos del festival, el fotògraf Juan Miguel Morales i l'escriptor Josep Maria Hernández Ripoll. Publicat per Cal·lígraf, còmplices empordanesos de Camps en la gestació del festival d'estiu a Camallera, on com binen els concerts amb les jornades literàries i editorials.

El volum fa goig perquè resumeix la trajectòria i alguns dels moments culminants d'un festival nascut en la frontera gitana i popular entre les barriades d'Hostafrancs i Sants. Ho és a través de les actuacions d'una munió d'artistes, des de les figures als joves o als que lluiten per la supervivència. Camps ha volgut la igualtat i que el Barnasants tingués un component reivindicatiu, no exclusivament polític sinó també estètic. Des d'aquesta perspectiva, també han volgut donar rellevància a les veus del país i d'Hispanoamèrica, sepultades per l'imperialisme de les multinacionals i del capitalisme pur i dur, que Camps combat des de la infantesa quan era un jove revolucionari antifranquista.

Després de descartar la política institucional i de claudicacions, Camps va voler fer-la directament: assumir la vida al camp –a l'Empordà– i lluitar perquè la cançó tingués unes tribunes que la democràcia s'havia encarregat de destruir, potser perquè no els interessava que la imatge de la llibertat estigués representada per artistes i poetes com en la dictadura. Ell mateix ho explica dins una entrevista dins el llibre, que Hernández Ripoll titula El guerriller de la pólvora inesgotable, en aquest cas amb una arma semblant a la guitarra de Woody Guthrie, que duia un lema ben explícit: “Aquest és un artefacte per matar feixistes.” Quan se li pregunta què és el Barnasants, ho defineix sense embuts: “Més que un festival, és una trobada en la qual es pot presentar la feina, en què poden actuar tant els artistes consagrats com els que comencen. Barnasants és parlar de text i, per tant, de contingut. És la gran trobada de la gent que té coses a dir.”