El somriure tendre d'una tomba etrusca moderna

Baixar les escales d'una tomba tarquinesa té alguna cosa màgica, certament, perquè els etruscos s'enterraven en sales com cellers amb paisatges i records que s'estimaven. D'aquesta manera, veure, asseguts al replà de l'entrada, els frescos de les tombes que es conserven a Tarquínia és com viatjar a la mort per observar la vida dels que ja no hi són. Josep Maria Fonalleres (Girona, 1959) fa, amb La sala d'estar és un camp de futbol un viatge a l'inrevés, perquè a les primeres planes puja les escales del pis de la Rambla de Girona per desembarassar-lo, en morir-se-li la mare, de les andròmines que li configuren el paisatge vital de la infantesa i, a les darreres, transcriu (s'entendrà millor si hi afegim que reconstrueix i reutilitza) l'article que va publicar a El Periódico el 14/03/2008 amb el títol Els etruscos i jo on, citant el començament memorialístic d'El jardí dels Finzi-Contini, del cicle de La novel·la de Ferrara, de Giorgio Bassani, justifica l'escriptura (i l'estil volgudament i elegantment infantil) dels 34 textos anteriors, entre l'inicial Viu la teva vida mesclada amb ells i el final Un diumenge d'abril del 1957, que són els únics que tenen títol (perquè són els únics que escriu l'escriptor adult).

Deixin-me dir que Josep M. Fonalleres és un mestre. No solament perquè aprofita l'oportunitat d'escriure un llibre de records de Girona, o de memòries de quan era nen, per fer una obra original i moderna (empeltada, és clar, dels clàssics: el Proust pudent de la pàgina 98 és extraordinari), sinó perquè fent servir l'excusa del retorn al passat de la referència a Bassani que llegim a la darrera pàgina (i on cita, també, el vers de Vinyoli que fa servir com a títol del primer text) arrossega tot l'ofici que ha après des del final d'aquells records i l'aplica amb la coherència digna dels millors artistes (que són els honestos) tant al moviment escènic com a la construcció de la veu narrativa (aquella que he anomenat infantil i que alguns diran que naïfeja).

“Els til·lers de la Rambla són ara despulles. Del balcó estant, si encara hi visqués, a la primavera en podria palpar les fulles, olorar-ne a l'estiu la flor. No ho faré. M'he limitat a visitar aquell reduït recinte on tot és present.” Escriu, gairebé al final de tot del començament del viatge on ens enfila amb textos breus, de 4 planes com a màxim, com redaccions polides d'un alumne avantatjat, divertit i sensible. Ironia fina? Sí, també. Però sobretot una tendresa ben allunyada de la manefleria que, si hagués sucumbit a reproduir els efluvis proustians –o el correlat verbal planià– l'hauria dut a publicar un altre d'aquests llibrets entre sentimentals i emocionalment pornogràfics que ens envolten.

A La sala d'estar és un camp de futbol podem trobar Proust i Pla i Bassani i Vinyoli, és ben clar, però sobretot l'avenç imparable del segle XX per donar a la narrativa del XXI on som la llibertat de crear, amb l'autoficció, la realitat del paisatge i de les coses que, etruscos moderns, ens expliquen.