narrativa
Xavier Coromina
El somriure tendre d'una tomba etrusca moderna
fa servir
el retorn
al passat
Baixar les escales d'una tomba tarquinesa té alguna cosa màgica, certament, perquè els etruscos s'enterraven en sales com cellers amb paisatges i records que s'estimaven. D'aquesta manera, veure, asseguts al replà de l'entrada, els frescos de les tombes que es conserven a Tarquínia és com viatjar a la mort per observar la vida dels que ja no hi són. Josep Maria Fonalleres (Girona, 1959) fa, amb La sala d'estar és un camp de futbol un viatge a l'inrevés, perquè a les primeres planes puja les escales del pis de la Rambla de Girona per desembarassar-lo, en morir-se-li la mare, de les andròmines que li configuren el paisatge vital de la infantesa i, a les darreres, transcriu (s'entendrà millor si hi afegim que reconstrueix i reutilitza) l'article que va publicar a El Periódico el 14/03/2008 amb el títol Els etruscos i jo on, citant el començament memorialístic d'El jardí dels Finzi-Contini, del cicle de La novel·la de Ferrara, de Giorgio Bassani, justifica l'escriptura (i l'estil volgudament i elegantment infantil) dels 34 textos anteriors, entre l'inicial Viu la teva vida mesclada amb ells i el final Un diumenge d'abril del 1957, que són els únics que tenen títol (perquè són els únics que escriu l'escriptor adult).
Deixin-me dir que Josep M. Fonalleres és un mestre. No solament perquè aprofita l'oportunitat d'escriure un llibre de records de Girona, o de memòries de quan era nen, per fer una obra original i moderna (empeltada, és clar, dels clàssics: el Proust pudent de la pàgina 98 és extraordinari), sinó perquè fent servir l'excusa del retorn al passat de la referència a Bassani que llegim a la darrera pàgina (i on cita, també, el vers de Vinyoli que fa servir com a títol del primer text) arrossega tot l'ofici que ha après des del final d'aquells records i l'aplica amb la coherència digna dels millors artistes (que són els honestos) tant al moviment escènic com a la construcció de la veu narrativa (aquella que he anomenat infantil i que alguns diran que naïfeja).
“Els til·lers de la Rambla són ara despulles. Del balcó estant, si encara hi visqués, a la primavera en podria palpar les fulles, olorar-ne a l'estiu la flor. No ho faré. M'he limitat a visitar aquell reduït recinte on tot és present.” Escriu, gairebé al final de tot del començament del viatge on ens enfila amb textos breus, de 4 planes com a màxim, com redaccions polides d'un alumne avantatjat, divertit i sensible. Ironia fina? Sí, també. Però sobretot una tendresa ben allunyada de la manefleria que, si hagués sucumbit a reproduir els efluvis proustians –o el correlat verbal planià– l'hauria dut a publicar un altre d'aquests llibrets entre sentimentals i emocionalment pornogràfics que ens envolten.
A La sala d'estar és un camp de futbol podem trobar Proust i Pla i Bassani i Vinyoli, és ben clar, però sobretot l'avenç imparable del segle XX per donar a la narrativa del XXI on som la llibertat de crear, amb l'autoficció, la realitat del paisatge i de les coses que, etruscos moderns, ens expliquen.