El millor popArb

Un cap de setmana irrepetible a Arbúcies, seu ininterrompuda durant onze edicions del popArb, que ara, lamentablement, plega. Són molts els motius i segurament el més trist de tots és haver de constatar el refredament del públic respecte a un festival que ha contribuït moltíssim a popularitzar i divulgar el pop català des del 2005. El temps no s'espera per a ningú i no hi entén de complicitats ni de fidelitats. I no és gens exagerat dir que tant divendres com dissabte hi havia menys persones a Can Cassó respecte a edicions anteriors.

El cartell d'enguany combinava artistes consagrats, emergents i propostes arriscades que es van saldar amb molt bona nota, amb una menció especial per a Eef Barzelay i Senior i el Cor Brutal, que van vèncer i convèncer des de l'heterodòxia estilística un públic que, per moments, tant hauria pogut estar en un antic envelat de festa major a València com a Nashville. Country, rock, folk, americana, valenciana, tot passat per un sedàs exquisit. Fantàstic, un dels deu millors moments de la història del popArb.

Joan Miquel Oliver, Pau Vallvé i Sanjays van triomfar divendres. El primer presentava totes les bondats de Pegasus, que són moltes i ben variades, i va conquistar el públic des del primer minut, tot i que les cançons més aplaudides fossin alguns èxits anteriors, com Surfistes a càmera lenta o aquella joia entranyable anomenada Final feliç. Pau Vallvé també venia amb un pa acabat de sortir del forn, Pels dies bons, i va repartir llesques amb gran energia i vitalitat, i encara li va sobrar temps per arrambar Björk amb l'única ajuda d'un loop en una versió estratosfèrica d'All is full of love. Sanjays va confirmar de nou el bon gust de la gent de Bankrobber a l'hora d'escollir el seu catàleg. Era impossible no acostar-se a uns metres de l'escenari i no voler saltar i ballar.

L'episodi diürn del popArb va tenir com a protagonistes el Cor Lutiana, d'Arbúcies, i Halldor Mar, que van acompanyar-se encertadament en el concert a les piscines municipals. El Prat Rodó, amb la riera al costat, es va fer petit per escoltar els artistes emergents d'aquesta edició, amb una menció especial per als The Seihos i l'energia del seu directe, rematat amb una versió de traca i mocador del clàssic beatle One after 909. I si tens divuit anys, et dius Núria Graham i ets capaç de convertir Toxic, de Britney Spears, en un rock potent i musculat, el que cal fer és aplaudir amb força. Graham canta i toca molt bé la guitarra, i si no fos perquè el popArb s'acaba que ningú dubti que en seria la reina absoluta en la propera dècada.

Hi va haver moments molt especials durant la nit de dissabte. Amb el cronòmetre enrere, temps per sentir el pop guapo de Da Souza, Xarim Aresté fent filigranes amb la guitarra, el soul perfecte de The Excitements o emocionar-se amb el sentit homenatge de The New Raemon a Marc Lloret, teclista de Mishima i un dels pares del festival juntament amb Anna Cerdà i Cesc Iglesies, adaptant L'estrany amb sentit i sensibilitat.

Segurament hi ha hagut altres popArb amb més eufòria, concerts més multitudinaris i artistes tan bons o més, però aquest cap de setmana hi havia molt en joc i els que se l'estimen de debò no van fallar. Sí, exacte, el públic ha fet que aquest sigui el millor popArb. El trobarem molt a faltar.