cultura

Canet Rock en festa

El festival desplega tota la seva màgia en una llarga nit amb 20.000 persones i actuacions poderoses com ara les de la Dharma i Comediants o Els Amics de les Arts

La Dharma, Comediants
i Mainat van instar a “tornar
a recuperar el carrer”
Joan Reig, Mazoni i Guillamino
van arrencar a ballar en el xou de La Iaia

Ahir sí. Després d'una edició de retorn, l'any passat, marcada més per les cues que no pas per la “música i la follia”, la segona edició del Canet Rock del segle XXI va viure ahir dotze hores sense maldecaps i minada d'actuacions de to altament festiu, amb triomfs clars com ara els d'Els Amics de les Arts, La Iaia i la Companyia Elèctrica Dharma i Comediants, que poc abans de tancar aquesta edició van celebrar els 40 anys del Canet Rock més llegendari amb una altra acció de gran poder visual, poètic i reivindicatiu. Un unicorn inflable va avançar cap a l'escenari amb percussionistes i diables i, davant d'una “comissió de benvinguda” integrada per uns quants capgrossos, Jaume Bernadet, de Comediants, i Joan Fortuny, de la Dharma, van evocar els seus temps de vida en comuna a Canet i van proclamar la seva intenció de “tornar a recuperar el carrer”. En Jaumet va recitar La festa festejada, de Josep Fortuny, un pastís enorme d'aniversari va entrar en escena i, a partir de llavors, la Dharma, amb èxits com ara No volem ser o Inana va acabar d'encendre un Canet Rock absolutament rendit.

No van ser tan òptimes les condicions per a Pablo & The Appleheads i Lausana, que van haver de defensar el seu repertori desconegut a les quatre de la tarda. O per Bikimel –avançant cançons del seu pròxim disc, Morir d'un llamp– i Cris Juanico, amb la missió no pas senzilla d'haver de defensar un repertori amb arranjaments de corda en un ambient tan poc propici per a la intimitat com el d'ahir. Projecte Mut, a punt de viure un dels estius de la seva vida gràcies a haver estat triats per fer la cançó de l'estiu de TV3, van fer aixecar uns quants culs incrustats al pla d'en Sala mitjançant un folk-rock encès amb denominació d'origen eivissenca. Joana Serrat tampoc ho tenia fàcil, ja que les seves cançons bateguen millor en espais recollits, però la vigatana va aconseguir mantenir la tensió en uns nivells més que encomiables amb cançons com ara la magnífica Princesa de colors o totes les que van sonar de Dear great canyon, amb pedal steel inclòs.

Amb els concerts de Sanjosex i, sobretot, La Iaia, tot i que encara era de dia, la cosa es va començar a animar. Sanjosex, amb ulleres de sol cedides pel seu conciutadà Mazoni, va anar fent desfilar els seus amics per cantar els seus hits. Amb Bikimel, Corriol; amb Mazoni, Temps i rellotge; amb Carles Belda, Animal salvatge. Amb Pi de la Serra (que tornava al Canet Rock quaranta anys després!), Baix-Ter Montgrí. Amb Guillamino, M'agraden els colors. I, amb tots plegats, Puta. Col·laboracions d'altura i duels de versos, guitarres... i camises llampants, amb mencions per a les de Sanjo, Guillamino i Pi de la Serra. I amb La Iaia sí que es pot dir que va començar la festa de debò: confetis, castells i un final amb Guillamino, Mazoni i Joan Reig, d'Els Pets, arrencant a ballar i fent uns passos delirants pels passatges més eurodance de L'ós. A continuació, Joan Dausà, sol al piano, i Els Amics de les Arts, amb un repertori nodrit només de grans èxits, van fer pujar el festival uns quants graus de temperatura.

Quedaven encara moltes hores i reclams com ara els de La Banda Impossible, La Pegatina, Els Catarres o Txarango, però poc abans de mitjanit, el Canet Rock ja havia fet –un cop més– història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.