Nous equilibris

Aquesta set­mana, el Fes­ti­val Grec ha ofert dues pro­pos­tes de circ con­tem­po­rani que sig­nen dues trou­pes d'accent català. El pri­mer és Pals, una copro­ducció cata­la­no­ar­gen­tina que explora amb una dra­matúrgia i uns ele­ments rudi­men­ta­ris per ofe­rir una nova apli­cació de les tècni­ques clàssi­ques del circ. Ben dife­rent és el cas dels illencs Res de Res, Fuga, en què explo­ren en la dansa i la core­o­gra­fia per fer una peça sug­ge­ri­dora per ins­tants però que, pot­ser, oblida el seu refe­rent (el circ) i deixa que la dra­matúrgia es cons­tru­eixi sola per ins­pi­ració de l'espec­ta­dor de torn. Són dues peces de mèrit, valen­tes i de risc però que (sobre­tot la segona) pot­ser han obli­dat el quid ori­gi­nari del circ: el risc de l'acrobàcia.

‘Pals'

Lean­dro Men­doza busca gene­rar un híbrid entre el tea­tre i el circ. Han fet excel·lent bona part d'aquest expe­ri­ment. D'una banda, hi ha la volun­tat de tre­ba­llar amb el més sim­ple: troncs que es podrien tro­bar en una granja, un par­ti­cu­lar car­ru­atge i les presències d'uns per­so­nat­ges. De seguida queda clar que es tracta d'una troupe que està de dol per la mort d'un com­pany. Por­ten les cen­dres i han de deci­dir on enter­rar-les. Hi ha tris­tesa per la falta del com­pany. Però el carro segueix rodant i, en el petit des­con­sol, els per­so­nat­ges tro­ben ànim en la resta de com­panys vius. L'entrada d'Itziar Cas­tro és notòria. Perquè amb la seva veu, i també amb la seva presència, és un con­trapès evi­dent a tota la fus­te­ria cir­cense. Hi ha la volun­tat, a més, de cons­truir les peces a la vista del públic fent un tre­ball eficaç i alhora sense per­dre el to de per­so­natge que tre­ba­llen en grup per un pro­jecte comú, a diferència de la majo­ria de dra­matúrgies de circ con­tem­po­rani, en què l'artista de circ es refu­gia en un August exa­ge­rat. Pot­ser el pro­blema és que les cons­truc­ci­ons dels apa­rells que ser­vi­ran per fer els exer­ci­cis acrobàtics es cons­tru­ei­xen, a vega­des, fora de l'escena. I això trenca el codi de cons­truir els apa­rells amb el que hi ha al carro. Un mèrit del mun­tatge, però, és que els ginys no es fixen mai a l'esce­nari. Sovint, el suport es com­pensa amb l'equi­li­bri dels altres com­panys de l'escena, un punt que recorda l'últim i excel·lent tre­ball de sen­si­bi­li­tat i equi­li­bri ines­ta­ble de Manolo Alcántara, Rudo.

‘Fuga'

La pro­posta del circ de les illes Bale­ars d'enguany és tan­gen­ci­al­ment dife­rent a la de Remor, del Grec del 2013. Si en aque­lla s'ins­pi­rava en l'inte­rior d'una cel·la de Palma i s'expe­ri­men­tava una acció forçosa­ment, íntima, pròxima i pro­funda, ara, a Fuga l'espai és ben obert, tot i un final un punt angoi­xant. Sí que hi ha un joc de por­tes que no sem­pre s'obren (dijous van tenir la pega que es va espat­llar, real­ment, una d'elles i van haver de sal­var-ho amb ofici) i que genera una inqui­e­tud simi­lar a aque­lla de dins de la cel·la, recor­dant un amor que seguia espe­rant a fora. Fuga dis­posa d'un espai ampli, ele­vat, de moltíssi­mes pos­si­bi­li­tats esce­nogràfiques i que des­ple­guen amb moments de joc de tren­ca­ment de l'equi­li­bri, de ball i ins­tants de ten­dra emoció. Tot i això, la peça repe­teix el bucle dels tra­jec­tes i li falta ves­tir més les raons dels per­so­nat­ges, els motius de les acci­ons. Té moments pre­ci­o­sos i qua­dres sor­pre­nents però sem­bla que l'esforç cre­a­tiu s'hagi esmerçat a tro­bar movi­ment a l'espai i no pas a dotar-lo de con­tin­gut. Llàstima, tot i ser una peça vàlida per a un públic molt ampli (però en què no queda gaire res de la dis­ci­plina del circ, més que l'ener­gia que des­pre­nen els qua­tre artis­tes). És cert que no hi ha exer­ci­cis ins­pi­rats en l'acrobàcia però sí que posen en qüestió l'equi­li­bri, la gra­ve­tat contínua­ment. Hi ha molt espai però poca con­nexió.El públic s'hi reco­neix només quan apa­reix reflec­tit al mirall.