El retorn que no porta enlloc

En el tràiler que circula de Star Wars. El despertar de la fuerza podem veure Han Solo –Harrison Ford– acompanyat de Chewbacca, que eufòrics ens anuncien que han tornat. La bona nova no és només per satisfer els fans galàctics, ja que pot entendre's com una síndrome d'una certa tendència dels blockbusters del 2015: retornar i ressuscitar aquelles obres fundacionals que s'han convertit en mites per a certa memòria cinèfila. Així, a part de Star Wars, l'any 2015 hauran retornat Mad Max, els dinosaures de Jurassic Park i ara Terminator, a més de James Bond i Missió impossible. L'operació retorn pot donar pas a alguns interessants treballs de reinvenció –Mad Max– però també a algunes obres marcades per la inèrcia. Terminator: Génesis n'és una; es tracta d'una curiosa barreja entre preqüela i seqüela que no acaba sent ni una cosa ni l'altra.

El títol de Terminator: Génesis sembla anunciar-nos que tornarem al 1984, en el moment en què T800 (Schwarzenegger) va aterrar a la Terra i que pel camí es durà a terme una operació per regenerar el passat per transformar el futur i per salvar Sarah Connor de l'amenaça dels robots de l'imperi Skynet i d'un malvat T1000 que reprèn algunes idees de T2. James Cameron, creador de la saga, assumeix la còmoda posició de productor executiu d'una operació que pretén jugar a un doble front: la nostàlgia i la revisió.

En l'aspecte nostàlgic és cert que podem retrobar algunes coses del passat i que podem veure com Arnold Schwarzenegger llueix als 67 anys els efectes de diverses operacions i ha perdut una certa ironia. També podem recuperar el discurs messiànic sobre la salvadora de la humanitat i la seva criatura, John Connor, que ara s'ha convertit en cap dels nous rebels. La pel·lícula va d'un futur llunyà cap al moment inicial de la saga per fer un posterior desplaçament cap al 1977, moment en què tot l'univers de Skynet va gestar-se. Quant a operació de revisió de velles fórmules, Terminator: Génesis vol convertir-se en un blockbuster accelerat en què l'acumulació d'escenes d'acció només és aturada per alguna visió metafísica sobre les possibilitats de canviar el destí a partir d'un joc amb el temps. És cert que hi ha alguna escena ben rodada, però si les comparem amb els moments més brillants de T2 –la millor de la saga– es queda sempre a mig camí. El resultat final és el d'una pel·lícula mancada d'emoció que no funciona ni com a operació de retorn al passat, ni com a paròdia sense gràcia, ni com a nova obra d'acció estiuenca en què es llueixen els nous efectes especials de la temporada i vol inaugurar una trilogia impossible.