cultura

JOAN PERA

ACTOR

“Grans comèdies retraten la realitat dels drames”

ENCOMANA EL SOMRIURE.
És comunicador i accessible, parla molt i forma part de la història del teatre català més divertit i més difícil, és un comediant que s'ho creu. Per ell el més important és fer feliç el seu públic i per a ells està disposat a treballar sempre i a tota hora.
A casa volien que treballés a La Caixa; per ells, en aquell moment, era el
més segur
A Woody Allen li vaig regalar pel·lícules doblades en català
i va dir que no entendria res
El meu públic
és popular i són persones que
han rebut els
estralls de la crisi
Cada dia serà
més difícil anar
a Barcelona amb cotxe; és molt car
i difícil d'aparcar
Aquest 27-S anirem a votar. Ens toca viure aquest moment històric que crec molt apassionant

Durant anys va ser el nebot “preferit” a la sèrie Doctor Caparrós, medicina general. Ha donat la veu en català al maniàtic director nord-americà Woody Allen. Dalt de l'escenari omple de riure la gent encara que estigui trista. És un comediant que estima el públic per sobre del seu art tan complex.

Vostè és un home que ha treballat molt en diverses facetes del món de l'espectacle, però què és el més important que ha fet o que està fent?
El teatre m'ha servit per comunicar-me i expressar-me. Però he aprofitat tot el que he fet, ràdio, televisió, cinema, per arribar a la gent; necessito rodejar-me del públic.
Per què va estudiar magisteri?
Jo volia fer teatre, però a casa meva no ho veien com una opció correcta ni tampoc funcional. Em deien que el millor era treballar a La Caixa; en aquells moments era el més segur.
Es va haver d'enfrontar a la família?
Sí, una mica. Vaig pactar amb ells que jo ja m'ho arreglaria, i vaig començar a estudiar dret, però vaig veure que no tenia cap possibilitat d'acabar la carrera ja que la meva família era molt humil. Els pares tenien una botiga de fruita a Mataró que no donava per a tant, i com que tenia aquesta facilitat de comunicació, fer de mestre m'anava molt bé per continuar la meva dedicació al món teatral. Treballava fins a les cinc de la tarda i quan acabava agafava el tren i me n'anava a Barcelona. Primer vaig estudiar a l'Institut del Teatre i després vaig començar a actuar al Romea.
Era possible viure del teatre?
Tan sols les grans figures. Quasi tots els actors teníem dues feines. Però va sorgir la televisió. Jo sóc el primer que hi vaig sortir. No parlo de TV3, no, va ser a TVE abans del Capri. Ens van donar una hora per fer teatre en català i la primera obra que vam fer va ser El ferrer de tall.
Aquest any li han concedit la Creu de Sant Jordi. Com va rebre la notícia?
Quan m'ho van comunicar em va sorprendre. Em sembla un gest molt maco; és de les poques vegades que la donen a algú realment popular. Per mi és com si l'haguessin entregat a tota la gent que durant aquests anys m'ha vingut a veure al teatre.
Avui als 68 anys ningú és gran. Com ho porta, això d'anar fent anys?
Ahir vaig anar al metge i li vaig dir que no em sembla tenir els anys que tinc, i és veritat. Penso que tot és degut al fet que el que ha omplert la meva vida ha estat la il·lusió, tot em fa molta
il·lusió: el que assajaré avui, el que faré la setmana vinent i, sobretot les coses del teatre.
Ha doblat les veus de Woody Allen i Rowan Atkinson (Mr. Bean). És cert que quan Woody va rodar a Barcelona ‘Vicky Cristina Barcelona' vostè hi va fer un petit paper?
No és cert. Em van oferir anar a un càsting per interpretar un petit paper que mai vaig fer. Vaig pensar que tenia gràcia que jo sortís a la pel·lícula, però es veu que ho vaig fer tan malament o que no tenien un paper per a mi que quan Woody va arribar a Barcelona no em van avisar. Reconec que rodar a les ordres del director nord-americà m'hauria fet molta gràcia.
Però va conèixer Woody.
Sí, però no hi tinc una relació ni directa ni excessiva. A ell li feia gràcia saber qui era el que el doblava. Ens vam trobar a Barcelona quan va venir a presentar una pel·lícula a l'Hotel Arts.
Ens fitàvem i no em deia res de res.
Li vaig regalar films doblats al català i va dir: “No sé si ho entendré.” Va donar-me les gràcies molt correctament i em va dir una cosa que em va fer molta gràcia: “Em fas més heroi del que sóc en realitat.”
I d'Atkinson què ens en pot dir?
Amb ell tot va ser una mica més dur. Als actors no els agrada que el doblin i més aviat odien la gent que fem aquesta feina. Vaig doblar-lo a la sèrie L'escurçó negre i en una entrevista a TV3 va dir que no li agradava gens.
Tot li passa al setembre: fa anys i el 10 de setembre del 1983 va ser el primer presentador de TV3.
Hi ha una cançó d'un film de Doris Day i Rock Hudson que diu: “Quan arribi setembre tot serà meravellós.” Quan a TV3 em van oferir fer de presentador els vaig dir que no perquè no ho era. Em feia vergonya. Ara ja en sé una mica, de presentar coses. Van insistir perquè en aquell moment era l'actor jove més conegut i buscaven, com fan ara, algú que fos jove. I vaig dir que sí. Va ser una gran experiència que sempre recordo molt divertida.
Estava ben pagat, el doblatge?
Sí. Quan doblava pel·lícules amb el Bellmunt li demanava que em donés un paper i ell sempre em deia que guanyava molt més fent doblatge que no pas fent cinema.
Tot això, abans d'estar durant sis anys amb Paco Morán fent ‘La extraña pareja'.
Sí, quan vam representar aquesta obra jo ja era gran. Vam tenir un èxit extraordinari ja que cada dia durant sis anys vam estar fent la funció. Ens agradava treballar sempre i disfrutàvem molt. Va aconseguir el rècord Guinness en representar l'obra al Palau Sant Jordi davant de 14.790 espectadors, i tots de pagament.
Ara actua al Grec amb el seu fill Roger
Sí, el dia 21 serem al Grec, i fa dies que les entrades estan exhaurides. El Roger és tan immens i exuberant a l'escenari que el fa ser un gran actor.
I després del Grec quina serà la seva ruta?
Fins Nadal tinc gira per tot Catalunya amb L'art de fer riure, un espectacle francès en què intento descobrir amb la gent per què riem o per què faig riure jo. La gira s'acaba el 18 de desembre però encara no sé si treballaré per Nadal. Durant trenta anys les festes de Nadal i Cap d'Any les he passat al teatre.
Quins són els seus projectes per a l'any vinent?
Encara no puc dir res concret, però sí que puc avançar que de la mà de Focus a finals de gener estaré al Teatre Goya amb un clàssic francès molt conegut i en clau d'humor que intentaré fer a la meva manera, una manera molt popular per tal d'arribar a la gent, qüestió que per mi és bàsica.
El teatre s'ha vist afectat per la crisi?
La majoria de teatres de Barcelona tenen com a públic la gent de l'Eixample, que és la que té diners. El meu públic és més popular i són les persones que han rebut molt directament els estralls de la crisi, són gent de Barcelona, de Santa Coloma o de l'Hospitalet que han de fer estalvis per poder gaudir un dia d'una funció teatral.
Si alguna vegada ha demanat una subvenció què li han contestat?
Mai he rebut cap subvenció i quan alguna vegada ho he demanat m'han dit amb una negativa, “és que vostè fa riure”, referint-se al fet que faig teatre còmic que, tal vegada, per ells no té la mateixa categoria que un drama.
Què és més difícil, fer riure o fer plorar?
Fer riure, però a l'hora de les subvencions sembla que el que les dóna té més reconeixement si ho fa per produir un gran drama que per fer una comèdia. Ara bé, jo sempre penso que
les grans comèdies són les que millor retraten la realitat dels drames.
El 27-S, a més de ser el seu aniversari, els catalans serem cridats a votar. Què en pensa,
vostè?
Estic convençut que el 27-S
votarem, i sortirà el que sortirà. Realment ens trobem en un moment de canvi i els canvis o són revolucionaris o bé són lents i persistents. La societat està evolucionant i la gent demana canvis i ens toca viure aquesta història en un moment apassionant.
Què és el Maresme per vostè?
És una petita pàtria.
Com ha vist l'evolució del Maresme?
Tampoc és que la comarca hagi canviat tant, la construcció turística no està gaire extensa, no hem tingut l'expansió de la Costa Brava o el Garraf. El Maresme ha evolucionat dins d'un ordre, el clima és agradable i suau, tenim mar, però no hi ha un turisme massiu.
Com es viu al Maresme?
Encara que tot és car, com que no és d'aquests llocs especialment turístics es viu bé. Estem a tan sols trenta quilòmetres de Barcelona, molt a la vora de bons hospitals, això sempre m'agrada dir-ho tot i que aquí a Mataró tenim un hospital extraordinari. I a més tenim el tren que agafo moltes vegades per anar a Barcelona, és molt còmode. Anar a Barcelona amb cotxe, en canvi, és caríssim, i no tardarà gaire a ser prohibitiu. En arribar a la ciutat és difícil aparcar. Per això el tren és un mitjà magnífic i cada tres o quatre minuts per l'estació de Mataró passen trens cap a Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.