cultura

LLORENÇ CAPDEVILA

ESCRIPTOR

“Hi ha pobles que s'han ofegat sota el ciment”

Llorenç Capdevila ha estat guardonat amb el premi Ferran Canyameres de novel·la, en la seva 24a edició, i Pagès Editors li publicarà l'obra a finals d'any

‘Pacte de silenci' és un llibre ambientat l'any 1935 que acaba just quan comença la Guerra Civil

El poble serveix a l'autor per retratar les tensions que es vivien als anys trenta

Del Segrià al Bages.
Llorenç Capdevila na nàixer a Alpicat el 1969, però fa vint anys que viu a Manresa, els mateixos que fa que exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a Santpedor. L'any 2000 apareix Racó de món, la seva primera novel·la. Des d'aleshores ha publicat una desena de llibres i ha guanyat premis com ara el Lector de l'Odissea.
Vilanova del Tossal no existeix. S'assembla a Alpicat, però és un poble que em faig a mida

El dia d'avui està gra­vat a foc en la memòria de molta gent gran. Un 18 de juliol de fa 79 anys escla­tava una guerra civil que des­sag­na­ria el país. Pacte de silenci, la novel·la gua­nya­dora del dar­rer premi Fer­ran Canya­me­res, acaba just abans. Llo­renç Cap­de­vila (Alpi­cat, 1969) situa l'acció entre el setem­bre del 1935 i el juliol de 1936. Un curs esco­lar. Defor­mació pro­fes­si­o­nal de qui fa vint anys que exer­ceix de pro­fes­sor a l'IES d'Auro de Sant­pe­dor. Durant aquest temps Alpi­cat ha pas­sat de ser un poble pagès de mil habi­tants a pràcti­ca­ment con­ver­tir-se en un barri resi­den­cial de Lleida. La pro­li­fe­ració de cases ados­sa­des ha des­di­bui­xat el pai­satge rural de la seva infan­tesa, el que l'ha por­tat a crear un poble ima­gi­nari que s'assem­bla molt a l'Alpi­cat que ja no exis­teix, Vila­nova del Tos­sal. Ja hi havia ambi­en­tat altres lli­bres, però a Pacte de silenci, que veurà la llum a finals d'any a Pagès Edi­tors, Vila­nova del Tos­sal creix. Adqui­reix el pro­ta­go­nisme de la Mequi­nensa sub­mer­gida sota el pantà de Riba-roja en l'obra de Jesús Mon­cada. Al cap i a la fi, també és un món per­dut.

La novel·la s'acaba quan comença la guerra. Per què?
D'una banda perquè sobre la Guerra Civil ja s'ha escrit molt i encara que no aspiro a can­viar la història de la lite­ra­tura, crec que has d'apor­tar alguna cosa. O, almenys, inten­tar-ho. I, d'altra banda, perquè m'interes­sava retra­tar l'ambi­ent de pre­guerra, les ten­si­ons i les riva­li­tats exis­tents. A Alpi­cat, per
exem­ple, en aquell moment hi havia dues sales de ball: La Unió i L'Íntima. O s'era d'una o s'era de l'altra. Als pobles petits les divi­si­ons no eren només per motius ideològics, però la soci­e­tat estava molt pola­rit­zada. Vaig con­viure durant molts anys amb dues die­tes que eren ado­les­cents en aquesta època i sem­pre em van atreure molt les coses que m'expli­ca­ven dels anys trenta, encara que a elles, com a tanta gent de la seva gene­ració, sem­pre els va cos­tar molt par­lar de política.
El pro­ta­go­nista del lli­bre és un mes­tre.
M'anava bé tenir un per­so­natge que es pogués mirar el micro­cos­mos del poble amb una certa distància, i el mes­tre jove, arri­bat de Bar­ce­lona, em donava molt de joc. A més, em ser­via per intro­duir un tema d'aquesta època que també m'interes­sava molt: la pro­funda reno­vació pedagògica que va ende­gar la República. En aquells anys es va inver­tir molt en edu­cació. Els mes­tres fomen­ta­ven el tre­ball coo­pe­ra­tiu, feien clas­ses a la natura, publi­ca­ven revis­tes esco­lars... Ara ens resulta molt modern, i això ja ho teníem fa 80 anys!
Exis­teix Vila­nova del Tos­sal?
No ben bé. Vila­nova del Tos­sal és Alpi­cat en molts aspec­tes. Però el fet de can­viar-li el nom em dóna lli­ber­tat. L'Alpi­cat on jo em vaig criar ja no exis­teix. Hi ha pobles que van des­a­parèixer sota les aigües d'un pantà. El nos­tre va ser engo­lit pel ciment. I això no dic que sigui necessària­ment dolent, sim­ple­ment, ha pas­sat. Vila­nova del Tos­sal em per­met recu­pe­rar aquest petit poble. Però, com que no li poso el nom, si cal, el can­vio. Me'l faig a mida dels meus interes­sos lite­ra­ris.
De petits juga­ven al vell cemen­tiri que va que­dar petit després de la guerra.
I tant! Encara sor­tien ossos, ales­ho­res. On ara hi ha una llar d'infants i car­rers de cases noves era un cemen­tiri que ja feia molts anys que estava en desús. Quan el Segre va mar­car el front de guerra, Lleida es va que­dar sense cemen­tiri perquè la ciu­tat era en zona naci­o­nal i el cemen­tiri era a l'altra banda del riu, a la zona roja. Ales­ho­res es por­ta­ven els morts de la capi­tal a Alpi­cat. Això ho ha tre­ba­llat molt bé Fabià Cor­retgé. Sort n'he tin­gut, dels seus lli­bres, per docu­men­tar-me.
Quin pacte de silenci fan els pro­ta­go­nis­tes de la novel·la?
Quan em poso a escriure m'agrada que pas­sin coses, atra­par el lec­tor. I, per això, encara que faci novel·la històrica, sem­pre me'n vaig cap a la novel·la negra. Pacte de silenci comença amb una mort, la del sagristà. Ofi­ci­al­ment s'ha suïcidat, però el nou mes­tre aviat s'ado­narà que és un tema que inco­moda i del qual ningú no vol par­lar. Aca­barà havent-hi tres morts, però no puc avançar res més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia