Kavafis llegit amb els poemes a les mans

Poly­do­ros Vogi­at­zis és un jove actor grec. Amb Var­vara Gyra a la gui­tarra, ha pre­pa­rat un espec­ta­cle sobre una tren­tena de poe­mes de Kons­tan­di­nos Kava­fis amb l'objec­tiu de mos­trar la força dels tex­tos d'aquest autor en la llen­gua ori­gi­nal i l'interès de les adap­ta­ci­ons a dife­rents llengües que n'han fet tra­duc­tors d'arreu del món. A cada ciu­tat on pre­senta el mun­tatge, Vogi­at­zis diu els poe­mes en grec i a l'esce­nari l'acom­pa­nya un actor del país que els diu en la seva llen­gua. Després d'haver ofert l'espec­ta­cle a Tolosa i a Brus­sel·les, Vogi­at­zis va estre­nar amb Lluís Homar dis­sabte a Girona, a l'Audi­tori de La Mercè, la versió de Kava­fis en grec i en català.

Una sòbria esce­no­gra­fia d'unes tau­les i unes cadi­res de cafè és l'espai on la poe­sia de Kava­fis llisca a través de les veus de Vogi­at­zis i Homar, que s'aga­fen res­pirs en silen­cis de parau­les coberts amb la música que surt dels dits de Gyra.

Jove i fràgil, com si encarnés el Kava­fis temerós de la pri­mera volada, Vogi­at­zis trans­met els ver­sos amb una gran natu­ra­li­tat, quasi sem­pre amb un punt nar­ra­tiu tocat per una vaga tris­tesa. Madur i potent, com si fos el Kava­fis ric d'haver après dels qui saben, Homar pro­jecta la sen­si­bi­li­tat del poeta amb una impac­tant sere­ni­tat. La dicció neta d'Homar ajuda a pair una poe­sia que prova de rete­nir els ins­tants del gaudi enyo­rat.

El con­trast entre els dis­cur­sos inter­pre­ta­tius dels dos actors dóna molt bons resul­tats, sobre­tot tenint en compte que el mun­tatge s'ha estre­nat amb només tres assaigs de recor­re­gut previ. El que genera més inco­mo­di­tat en l'espec­ta­dor és aquesta sen­sació de jus­te­jar, evi­dent quan es fa tan visi­ble que els actors tenen a les mans els fulls amb els poe­mes que van lle­gint. Sorprèn cons­ta­tar en un espec­ta­cle d'aquest tipus que a esto­nes el tea­tre ja no és el que era. Abans hau­ria estat inad­mis­si­ble que un actor hagués anat pas­sant a l'esce­nari els fulls dels tex­tos que va lle­gint. Ara un espec­ta­dor paga divuit euros per una entrada i no té dret a espe­rar que els actors diguin els tex­tos sense anar-los lle­gint mirant els papers. Abans un actor havia de saber pro­jec­tar la veu per tal que se'l sentís bé fins a l'última loca­li­tat del galli­ner. Ara surt amb un micròfon i se'ls pot sen­tir encara que parli d'esquena al públic. Aquests can­vis pro­vo­quen una reacció d'estra­nyesa en el públic, que per­cep que dalt l'esce­nari tot és cada vegada una mica més vir­tual i menys natu­ral.

Per sort, Vogi­at­zis té en gene­ral ben apa­mat el text i Homar sap inte­ri­o­rit­zar-lo a mesura que el lle­geix. L'atzar ha obrat en favor del mun­tatge i fins i tot ha fet pos­si­ble que no es notés gaire la falta de coor­di­nació en els pocs pas­sat­ges en què els ver­sos tallats que deia Homar no eren, com cor­res­po­nia segons el guió, la tra­ducció dels que aca­bava de dir Vogi­at­zis en la llen­gua ori­gi­nal, sinó uns altres.