El negre és la veritat

Segurament, la veritat, per a un cantant és, tot i el desagraït pas dels anys, mantenir-se fidel a si mateix. A Suzanne Vega , el pes de la popularitat d'impacte, amb dos grans èxits a mitjan anys vuitanta, Luka i Tom's diner, li suposa, primer, un peatge a tots els concerts i, segon, una etiqueta que amaga una carrera coherent . Però als seus 56 anys, Suzanne Vega no només conserva la veu, en directe i en un escenari a l'aire lliure, captivadora de Solitude Standing (1987), sinó que també manté l'espurna. Ho va demostrar divendres, en el concert a la Ciutadella de Roses dins el festival Sons del Món . Vestida senzillament de negre, un cànon o una disfressa quan es puja a l'escenari, en el cas de la cantant de Nova York és de veritat, segons una de les seves últimes cançons I never dress white (2014) perquè “el negro es la verdad” va proclamar, al públic, com si fos un manament. El concert, de concepció íntima tot i l'amplitud de l'espai, va servir per repassar vells temes, coincidint amb els trenta anys del seu primer disc. Suzanne Vega, irònica, amb un parlar enèrgic, i amb un to propi d'arrels novaiorqueses, va fer referència a aquesta crueltat que per a molts és sumar xifres, però sobretot arrodonir-les. “Em diuen que els fa sentir vells recordar que determinades cançons tenen trenta anys, però per mi no és sentir-se vell; jo ho celebro.” I va sonar Small blue thing (1985), però també Fat man and dancing girl (1992), que va obrir el concert, i composicions més presents en l'imaginari del públic com Caramel (1995). En aquest retorn musical del passat, que no nostàlgic, també hi ha lloc per a les cançons d'amor, les que s'escriuen al primer “que no s'oblida” i “per això la continuo cantant”, va dir Suzanne Vega per presentar Gypsy (1987) dedicada al noi, honorat per merèixer una segona cançó, In Liverpool (1992). Però a banda de veu i d'ofici, és una gran storyteller, que podríem traduir com a “cantadora d'històries”. Perquè es prenia el seu temps per explicar-ne els antecedents, o el missatge, el significat de les lletres, com a Crack in the wall (2014), sobre el món espiritual que hi ha darrere el material. Entre el públic, un altre “cantador d'històries” propi: Manolo García. Hi va haver l'instant més “rock”, tal com va definir Blood makes noise (1992) , i les peticions del públic, amb When heroes go downi la inevitable Luka, cantada en castellà la primera estrofa. Suzanne Vega, que va ser indie quan ser-ho era vestir de negre i pujar a l'escenari amb una guitarra, no es va estar de comentar, amb humor, la versió que Britney Spears ha fet de Tom's diner, amb la qual “demostra la seva maduresa”.