Som i serem gent primitiva

Els humans tenen un instint primitiu que, per molt que l'espècie evolucioni, mai no desapareixerà. Una conducta bàsica i originària que durant anys ha quedat arrelada a l'ADN. Aquesta manera de fer gairebé inconscient i que surt de dins està reprimida o, si més no, tots ens la reprimim. Encara sort! Almenys en determinats moments. El bufó Leo Bassi, el mestre de mestres de la provocació, va ensenyar aquesta essència als intrèpids que es van aplegar dijous al teatre de Sant Feliu de Guíxols en el marc del festival Singlot. L'italià fa més de 30 anys que és damunt de l'escenari proclamant la seva particular religió. Diu que està cansat, que dins d'aquesta societat desordenada i prostituïda se sent vulgar. “Acabaré fent balconing a Lloret”, va dir, de broma. És per això, potser, que en el seu espectacle BOB, Best of Bassi vol que els seus fidels congregats a la seva basílica del teatre prenguin consciència de la cosa primigènia, que tot rau en el que vam ser fa milions d'anys. Qui no ha pensat mai a posar un petard enmig d'una plaça plena a vessar de coloms? Aquestes rates voladores que tothom diu que odia, tot i que famílies senceres s'apleguen els diumenge als llocs públics per donar-los crostons de pa. Booom! I adéu coloms. Bassi diu que ho va fer, quan era petit, quan ja n'estava tip que els seus pares el portessin a la plaça del Duomo de Milà i se sentia com un més del ramat de nens infeliços que cada diumenge feien la mateixa història. Bassi diu que llavors va morir el nen i va néixer el bufó provocador. Aquest pallasso que fa riure i, alhora, fa que t'agafis a la cadira de pànic, i que al final et dóna una lliçó de vida.

Dijous podria haver estat l'últim espectacle de Bassi. Així de clar. Va proclamar que el millor que podia fer, pels seus propis principis, era suïcidar-se damunt l'escenari, i no morir com qualsevol. Havia de fer un espectacle final, que tothom el recordés. I no només això, també va dir que mataria 15 assistents. Més o menys el que passava a l'època romana. Tothom reia, fins que va treure una garrafa de benzina i la va encendre damunt l'escenari. I tant, que va cremar! Immediatament després va tocar el torn de ruixar amb benzina el públic. Pànic a les butaques. D'una banda, cares de terror de la gent de les primeres files; de l'altra, cares de curiositat i, fins i tot, de felicitat a les del darrere, perquè sabien que no els tocaria el rebre i que si anessin maldades podrien fugir més fàcilment. És on va voler arribar Bassi, a fer reflexionar com poden arribar a ser de primitius els humans que estan joiosos de poder presenciar una mort violenta, sempre que no siguin ells les víctimes. “I és clar que no vull morir!”, va etzibar. Conscient d'això, el bufó va acabar l'espectacle fent una picada d'ullet a la mort embetumant-se amb tres quilos de mel i emplenant-se de plomes: “Ara sí que sóc un àngel.”

Abans de l'actuació de Bassi, Darío Adanti (fundador de la revista Mongolia) va fer la lectura del Manifest de l'humor, en el qual va reivindicar l'humor negre. També va donar la benvinguda als espectadors el director artístic, Andreu Buenafuente, que va celebrar que dijous va néixer el festival Singlot de la comèdia i l'humor, que s'estrena en el marc del Porta Ferrada. Compartint cartell amb Bassi hi ha durant quatre dies espectacles de la companyia Els Joglars, d'Andreu Buenafuente i Edu Galán, de Berto Romero i de Faemino y Cansado, i taules rodones i seminaris.