El Serrat més antològic

Amb una mirada al passat i als seus darrers cinquanta anys de cançons,

i cantant Temps era temps (“Temps era temps, que vam sortir de l'ou...”), Joan Manuel Serrat va encetar el seu concert, de divendres a la nit, en el Festival de Peralada. Ho va repetir sense cantar “aquests 50 anys han valgut la pena”, i ell ho celebra amb una gira mundial d'un centenar d'actuacions, entre les quals ha volgut incloure aquest escenari de l'Empordà.

El cantautor, després de recordar-nos la senyora Francis, va cantar De vez en cuando la vida, De cartón piedra, Mi niñez i Me'n vaig a peu, cançó que va obtenir la primera gran ovació, per continuar després amb Ella em deixa i Cançó de matinada, que va arrancar per segona vegada els aplaudiments més entusiastes de la nit. La tercera gran ovació va arribar amb els acords de Pare, després d'haver cantat Pueblo blanco, Helena, Barcelona i jo, Niño silvestre i Algo personal. El darrer tram del concert va ser un no parar d'aplaudiments, amb el públic dret, ja amb els acords de Para la libertad, No hago otra cosa, Mediterráneo, Seria fantàstic i Un gran dia. La tanda de bisos va ser apoteòsica amb Res no és mesquí i sobretot el “golpe a golpe” de Cantares per tancar amb Paraules d'amor, un dels moments més vibrants de la nit, ja que el públic va fer de cor seguint la lletra de la cançó més versionada del noi del Poble-sec, i que es va convertir gairebé en lacrimògena, per un públic entregat que tenia una mitjana d'edat que sobrepassava la cinquantena.

Serrat una vegada més va demostrar que és un cantant de poble i de la vida, solidari i sensible, quan ens va recordar els infants que passen fam al món, i els va dedicar Niño silvestre.

Amb aquest concert de la gira Antología desordenada, de 22 cançons, enllaçades una rere l'altra sense descansos, Serrat ens demostra que encara aguanta molt bé la veu, i el seu nivell artístic, tot i els seus 71 anys. Una nit de Serrat a Peralada per recordar.