Per telèfon, carta i en viu

Quin misteri tenen els telèfons amb cable a la paret, avui, que els fem tan teatrals? El teatre és la capacitat de comunicar-se en directe amb el públic (fent-lo present o convidant-lo a una escena de voyeurisme). El Grec s'acomiada aquesta nit. Ha estat un cartell notable, ambiciós que probablement no ha excel·lit com en la darrera edició, però que manté la fidelitat a buscar connexions internacionals. Ara sembla que els festivals (tant el Grec com el Temporada Alta) ja no són els únics encarregats a mostrar el millor d'Europa als espectadors catalans (el Teatre Lliure s'ha sumat a Mercat de les Flors a presentar espectacles puntualment).

La voix humaine demostrava, tot just començar el festival, que tot un enamorat de la tecnologia com és el director Ivo van Hove hi veu un repte a construir una obra a partir de la mitja conversa d'una noia que s'estima encara el company que ja no tornarà a veure. El telèfon era el seu gran company absent. Com una obsessió, Van Hove deixa la resta de l'escena neta (amb un finestral immens, això sí, de grans transcendència en aquesta versió). També els de Peeping Tom (un dels grans èxits, novament, del cartell) es van deixar enamorar pel telèfon senyorial a À louer. És un esquitx de no-conversa, una escena d'un màgic surrealisme, com tot el que tenyeix la seva peça i, de fet, la seva manera de ballar i moure's, amb una còmica i increïble elasticitat. Soeurs manté tota una conversa (ara amb la mare a través del bluetooth del cotxe, ara amb la recepcionista de l'hotel o amb la pretenciosa nevera de l'habitació d'hotel) que navega de l'humor a la desesperació per la falta de respecte al bilingüisme. L'anglès domina el francès impunement a la Quebec de Wadji Mouawad. Més telèfons (o converses fragmentades). La de l'intrigant constructor d'estanteries en el pis de la traductora a Penso en Yu, una nova demostració que el teatre català segueix atent a les noves dramatúrgies d'arreu del món.

I la carta? És la que rep Neus Català, que li confirma que el seu marit va morir als camps de concentració nazi, just quan estava alliberat. El treball de Mercè Arànega és directe i despullat. Potent, com no podia ser d'una altra manera. Dóna la veu a totes les lluitadores, la majoria van caure sota el pes del feixisme. El feixisme, bala a la recambra de La tortuga de Califòrnia. Qui és invasor i qui víctima? Excel·lent dramatúrgia de Daniela Feixas.

Aquesta setmana, ha lluït el treball d'un circ de risc i d'una coralitat abassegadora: La companyia XY han tornat amb els seus llançaments d'artistes que volen per sobre dels altres i cauen amb un mortal pel mig. Una obra que ha deixat la boca oberta. Dimarts va ploure i van estar a punt d'anul·lar mitja funció. Van reprendre i el públic els ho va agrair amb un calorós aplaudiment. El seu joc no és especulatiu, sinó que apel·la als cossos i a la capacitat de l'equilibri. Com a El cinquè hivern, dels Malpelo, s'imprimeix un ambient molt càlid, pròxim, de veritat nua i confidència sincera. En canvi, amb una desinhibició notable es van expressar els companys de Jordi Cortés a Fuck in progress. Com afronten la sexualitat els que no tenen cames? També directe com un puny (aquest cop a partir de la veu en primera personal del singular una grup de joves s'atrevien a dir què era amor, mort, desig i por en l'adolescència). Més que teatre, vida. El Grec és un calidoscopi de propostes que busca atendre els tres milions d'espectadors de l'àrea metropolitana. Grec per a tothom.