La picardia del ‘swing'

No portava una faldilla de plàtans, però amb els moviments de malucs i la rialla amb què Nicolle Rochelle acompanyava els solos dels músics de la Jove Big Band de Girona, recordava Joséphine Baker. No era el París dels anys vint, però. Era la plaça dels Jurats de Girona, dimecres a la nit, en la vetllada musical més d'època del cicle Tempo sota les estrelles . I, de fet, Nicolle Rochelle ja havia estat Joséphine Baker en un espectacle del prestigiós director teatral Jerôme Savary (1942-2013), La revista negra, que recreava la història del jazz i que es va veure al festival de Peralada l'estiu del 2006. “La vaig triar perquè se sabia totes les cançons de la Baker, a més tenia swing i una veu gairebé de soprano”, va dir Savary referint-se a la jove cantant de Nova Jersey, però amb una llarga trajectòria a França. I tenia raó, el mestre Savary: Nicolle Rochelle va demostrar que era molt més que una ballarina amb un vestit delicat de lluentons. No només tenia swing, també tenia veu de diva. Com ho va demostrar amb la versió d'Edith Piaf de La vie en rose o Dos gardenias d'Antonio Machín –dos clàssics que no se senten habitualment en els repertoris de big band–, però sobretot amb Teach me tonight de Dinah Washington, o el bis que va regalar, “sobre l'amor”, es va sentir dir a la cantant, per presentar L.O.V.E., popular per la versió de Frank Sinatra.

A diferència de fa una setmana, en què la veu de Diane Witherspoon , acompanyada d'un quintet, va sofisticar l'ambient, amb un jazz suau, d'hotel elegant, Nicolle Rochelle, que era l'estrella convidada, va evocar un altre so més picant, més de Nova Orleans, i la Jove Big Band de Girona va reivindicar l'època daurada del jazz, la de les big bands de Duke Ellington, entre altres. Dani Alonso, el director d'aquesta orquestra de jazz de músics joves a partir de quinze anys, era el mestre de cerimònies mentre Nicolle Rochelle, agraïa els aplaudiments amb un somriure tímid i un “merci” que venia més del francès que del català, després de cantar Bourbon street blues –“el carrer dels clubs de Nova Orleans”, va concretar Dani Alonso– i Bli-Blip , un imprescindible del repertori de l'orquestra de Duke Ellington. Sense oblidar-ne una de Ray Charles que s'ha de tocar, i ballar si es pot, Hallelujah I love her so. Però la Jove Big Band de Girona també va sobresortir, sense veu femenina –només faltava que algú del públic cridés “swing heil” com a Rebeldes del swing (1993) i es fes pista entre les cadires–. I per cloure una nit d'estiu, no hi va haver el Summertime, clàssic, sinó una de més atrevida, que fa calor d'agost i cantava l'hereva de Joséphine Baker, Tain't no sin to take off your skin and dance around your bones, un títol llarguíssim que s'explica ras i curt: treu-te la roba i balla.