Una història plana sobre un ball prohibit

Fa prop d'un mes veiem com a El padre, de Fatih Atkin, els armenis parlaven perfectament anglès i podien emigrar còmodament als Estats Units. La mateixa sensació de falsedat és la que ens provoca El bailarín del desierto, on el personatge d'Afshin Ghaffarian, un jove que aspira a esdevenir un gran ballarí malgrat l'oposició del regim, parla amb els integristes islàmics en anglès i es mou tranquil·lament per un Teheran transformat per la internacionalització. Aquest to de falsedat genera, d'entrada, una certa aprensió davant d'una pel·lícula que vol ser com el Billy Elliot iranià i pretén denunciar la situació de marginació de la cultura per part de determinades polítiques tancades.

El bailarín del desierto és la primera pel·lícula del director Richard Raymond i vol exposar un cas real. El jove Afshin comença a interessar-se pel món de la dansa en el seu institut i comença a mirar de forma clandestina per Youtube algunes actuacions de grans ballarins, des de Rudolph Nureyev fins a Michael Jackson. Afshin es topa amb la política d'un país en què, tot i que no s'ha il·legalitzat la dansa, aquesta està considerada com una pràctica dubtosa des del punt de vista moral per determinats departaments. El bailarín del desierto vol ser una història exemplar, però la posada en escena és planera i els personatges són excessivament elementals.