Alça, Manel!

Van tocar El Bròquil, i es va aca­bar. I tot seguit mil dues-cen­tes per­so­nes van bui­dar la sala simfònica de l'Audi­tori de Girona infla­des, impor­tants i ani­ma­des.

Els Manel tenen una capa­ci­tat enorme de seduir, de fer còmplice tot el públic. I a Girona sol cos­tar que el públic fun­ci­oni: pen­sen que paguen l'entrada i que el de l'esce­nari ja ho farà tot, com si un con­cert fos cosa d'un. El públic dels Manel sol estar a l'altura d'aquells qua­tre músics amb tant de talent, capaços de can­tar i de tocar més d'un ins­tru­ment.

Fixeu-vos: arri­bem als bisos. Només en van tocar dues; ja havien esgo­tat el reper­tori i el públic en volia més. I van allar­gar, com fan en tots els direc­tes, amb les Cor­ran­des de la pare­lla esta­ble. Van con­vi­dar a tot­hom qui volgués a sor­tir a l'esce­nari orde­na­da­ment. Vam sen­tir trenta espon­ta­nis i dinou cor­ran­des: «...ens ha cos­tat Déu i ajuda arri­bar fins aquí.» Vam sen­tir poques astra­ca­na­des, per no dir cap. Sobre­tot decla­ra­ci­ons d'amor, espe­ci­al­ment la de l'amic de la Nuri. L'advo­cat Jordi Negre, aspi­rant a can­tau­tor, va fer un do de pit acla­mat. El viti­cul­tor Jordi Oli­ver Conti els va rega­lar un parell d'ampo­lles de vi. I Toni Llo­bet, el gran dibui­xant natu­ra­lista, va sor­tir amb el seu fill per cri­ti­car la Giro­cleta perquè no té cadi­reta per dur-hi mai­nada petita.

Manel va fer diu­menge al ves­pre un con­cert colos­sal, amb molt de talent. Quan vaig sen­tir No t'enyoro ja no sabia si Els Pets n'havien fet l'ori­gi­nal o una versió. La mera­ve­llosa Gent nor­mal —Com­mon peo­ple, dels Pulp—, la seva decla­ració de prin­ci­pis. Aquest va ser un dels pri­mers con­certs amb totes les ver­si­ons: aques­tes dues i El bròquil (La tor­tura, de Shakira).

La posada en escena, la nuesa de l'esce­nari i la capa­ci­tat de tea­tra­lit­zar que tenen, a mi em fan pen­sar en Jonat­han Rich­man.