Parlar amb ell

En la que potser és la millor pel·lícula de Pedro Almodóvar, Hable con ella, el protagonista, Benigno, cuidava una dona que havia caigut en estat de coma, se n'enamorava i n'abusava. El
director presentava un amor límit, tràgic i unidireccional, envoltat d'una sofisticada posada en escena i d'un ajustat treball melodramàtic. Ens recordava que, davant dels condemnats a dormir en vida, la possibilitat d'explicar relats pot redimir la situació.

L'argument central de Las sillas musicales, opera prima de Marie Belhomme, pot fer-nos pensar lleugerament en el film d'Almodóvar. En aquest cas ens trobem una noia tímida –Isabelle Carré– que, en algun aspecte, podria ser com una rèplica femenina de Benigno. Un dia provoca per accident que un individu entri en estat de coma. A partir d'això farà tot el possible per portar el bell dorment cap a la vida, mentre descobreix l'univers passat
de l'individu i intenta recuperar els secrets d'algú desconegut que acaba convertint en la persona de la seva vida.

Belhomme també ens porta cap al territori del melodrama i intenta jugar amb algunes referències que traslladin la seva pel·lícula al melodrama americà dels anys cinquanta. Fins i tot no rebutja qualsevol anacronisme. En aquest cas, però, no hi ha brillantor en la posada en escena, ni gaire inspiració en allò que explica. El relat no fa res més que explorar una situació central que es presenta com a curiosa, però no sap com ramificar la història. Els personatges secundaris –entre ells, el que interpreta Carmen Maura– no acaben d'estar ben dibuixats. El factor més interessant és la presència d'una bona actriu, Isabelle Carré –Marie Heurtin–, que interpreta una professora de música frustrada que troba un amor impossible i es redimeix de la culpa.