Si Diògenes hagués estat artista

No sé si és gaire de fiar un individu que sent com a expressió artística colgar-se de terra en un forat i passar-hi un bon grapat d'hores. De naturalesa patidora, l'angoixa és una manera que té Quim Tarrida (Barcelona, 1967) de treure's el dolor anímic i físic.

Així el vaig conèixer fa uns quinze anys (també es passava estones en espais tancats i petits tocant instruments musicals de joguina). Tocat de l'ala? Gran performancer artístic? Una mica de tot, un creador tan singular que té un món tan ampli com el seu, ha de tenir una mica trastocat el seny. Això és el que m'agrada d'ell.

L'altre dia vaig visitar el seu estudi a Gràcia. Tot un univers format principalment per petites joguines de plàstic trobades. Ninots d'aquells que abans es guardaven als tambors de sabó per rentar la roba. I que després acabaven, en un moment en què el nen badava, a la brossa. Amb sort, abans que el camió de les escombraries buidi els contenidors cap la possibilitat que Tarrida surti de les ombres de la nit i trobi aquests petits tresors que nodreixen el seu univers, que anomena món subcutani.

Tarrida es considera un artista pluridisciplinari: dibuixa, fa performances, fotografia, còmic, vídeo, escultura i instal·lació, però és cert que el seu món objectual ha estat un dels eixos del seu treball. Des de l'acoblament de dues figures de plàstic que esdevenen uns nous éssers fantàstics, Tarrida ha donat nova dignitat a aquestes menuderies, canviant-ne l'escala o reproduint-les amb materials diferents com per exemple la ceràmica (la sèrie SubSub family). «Ara tracto de treballar amb gent del territori, busco petits tallers de ceràmica o de figures de sants on em facin les meves peces. Prefereixo treballar amb productors de Gràcia que amb els de la Xina», explica Tarrida, que ja va tenir una bona experiència professional amb el tracte de dissenyadors, dibuixants, productors i empresaris quan fa uns quatre o cinc anys es van posar de moda els toys, una mena de joguina per a adult, destinada a un públic col·leccionista i en la qual confluïa l'art i el disseny gràfic. Un tipus de creació artística que s'adaptava comercialment al que al llarg de la seva trajectòria havia fet Tarrida. «Hi va haver un moment que semblava que es crearia un col·leccionisme de toys, però ha passat. A Barcelona tot passa. Les coses duren el que dura una moda, quan passa, ja no queda res.»

Davant aquest panorama, i perquè no es deprimeixi més, hem d'esmentar realitzacions destacades i singulars. En una de les edicions dels Premis Nacionals de Cultura, lliurats aleshores per la Generalitat (ara ho fa el Consell de les Arts), Tarrida va ser l'autor del premi. Es tractava d'un saltamartí, en un clar homenatge al mestre Joan Brossa. No era un trofeu gaire convencional i no tothom se'l va mirar amb bons ulls, però el projecte va ser aprovat i ara els guanyadors d'aquella edició tenen un singular objecte de Tarrida.

El món de fascinació popular de Tarrida no s'inspira només en la moderna cultura de masses. L'art religiós també s'incorpora al món subcutani de Tarrida. Té enllestits diferents prototips de la mà de Nostra Senyora de Montserrat aguantant la bola del món fetes «amb pasta de sant», que és el material que s'utilitza en la iconografia catalana religiosa i que també li ha servit per realitzar unes figures de senyoretes de Jordi Labanda.

Ara està fent una instal·lació musical basada en les plantilles foradades que utilitzava un industrial tèxtil. No podia ser de cap més manera: el material el va salvar de la runa en un pis que estaven netejant.