Infantesa després de la guerra

L'any 1987, John Boorman va realitzar la que alguns consideren com la seva millor pel·lícula i altres com el seu reeixit retrat biogràfic, Esperanza y gloria. El cineasta explica la història de Bill –el seu àlter ego– durant la infantesa a Londres en plena guerra mundial, explicant l'experiència personal sota les bombes. Malgrat que l'univers de Boorman té poc a veure amb el radicalisme d'un Terence Davies, Esperanza y gloria era un bon retrat de la lluita per la superació en l'infern de la guerra.

Vint-i-cinc anys després, des de la vellesa, Boorman decideix reprendre la seva experiència autobiogràfica a Reina y gloria. La reina del títol és la reina d'Anglaterra, que marca l'adolescència de Bill, el protagonista, i el clima de postguerra a Anglaterra. En l'horitzó hi ha el conflicte de la guerra de Corea i l'experiència de Bill a l'exèrcit.

Boorman no mostra ni la inspiració de les seves velles pel·lícules, ni el desig de transformar alguns gèneres clau, ni un gust per portar allò íntim cap al melodrama. Teòricament la pel·lícula és una reflexió sobre el pas de la infantesa a la maduresa, però a la pràctica aquesta transició no és mostrada de manera massa inspirada. Els joves a l'exèrcit estan més pendents de masturbar-se i fer tot tipus de gamberrades que d'experimentar noves aventures. Boorman sembla fer un retrat passat de voltes de l'adolescència que progressivament cau en una certa nostàlgia per tal de salvar algunes situacions mal plantejades. La posada en escena és marcadament acadèmica i els actors no acaben de resultar massa brillants.