La mare del Tano

Vam començar la setena temporada del programa Divendres amb l'Espartac Peran buscant paraules en ruta al pla de la Catedral de Barcelona, envoltats de plaçanovins i plaçanovines, un gentilici creat a partir de plaça Nova per Sempronio (Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs, cosí d'en Tísner). El tòpic diu que a Barcelona el català és de baixa qualitat i ple d'interferències. Doncs al rovell de l'ou (com balla) del cap i casal ens van acompanyar uns quants veïns (i exveïns) heroics que ens van aportar un munt d'expressions sorgides del centre mateix de Barcelona. Com ara “això és Can Seixanta” (nascut al carrer de la Riereta), els canelons (nascuts a Cal Beco del Racó, la fonda que l'italià Ardizzi va regentar al carrer de Capellans) i “la mare del Tano quan era gitano”. Aquesta última expressió potser és la que crida més l'atenció. Qui no s'ha preguntat mai qui cony era el tal Tano? Sobre la identitat d'aquest fill de sa mare circulen diverses versions. A Buenos Aires un tano és una persona d'origen italià. Prové de napoletano i s'aplica indistintament de l'origen transalpí, de la mateixa manera que gallego és sinònim d'espanyol. També circulen llegendes sobre personatges que s'anomenaven Tano, però els plaçanovins associen el Tano als venedors de tripes i menuts que hi havia al carrer dels Sagristans, al barri de la Catedral. Resulta que tenien la seva advocació patronal a sant Gaietà, a la parròquia de la plaça de Santa Anna, l'actual Portal de l'Àngel. Per això els anomenaven gaietanos i com que molts d'ells eren gitanos va sorgir això de “la mare del Tano quan era gitano”.