PILAR PARCERISAS
Crítica d'art
“Els museus han explicat malament l'art català”
Té sentit la crítica d'art avui?
Sí, si es fa bé. Sortosament, avui ha ampliat les seves funcions envers la curadoria d'exposicions i, a part de l'escriptura sobre art, s'ha convertit en un treball potser menys literari, però potencialment més creatiu. Harald Szeemann definia la tasca curatorial com “escriure les exposicions”. La societat necessita noves lectures de l'art i el crític les hi pot oferir.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
Els poetes i els artistes han estat per tradició els primers a valorar l'art. Quantes exposicions no va comissariar Marcel Duchamp! Per ser un bon crític també s'ha de ser creatiu. Les universitats han generat historiadors de llibre i de cita, però no crítics d'art creatius.
Quin és el seu museu preferit? En quin no hi entra mai?
El Teatre-Museu Dalí de Figueres, perquè a part de mostrar obra de Dalí, ensenya el background de l'artista. És un museu creat pel mateix artista. En segon lloc, el Centre Pompidou per la seva visió patrimonial i la manera de mostrar les col·leccions. No entro mai al Museu del Barça.
Tàpies té successor?
No crec en aquesta mirada successòria de l'art català. Després de l'aportació informalista, en què Tàpies és la primera figura, el succeeix una generació d'artistes conceptuals als anys 70 molt rica en propostes. No m'agrada donar noms sense arguments, però cal dir que en presència internacional estem ben situats amb Muntadas, Miralda, Plensa, Eulàlia Valldosera o Joan Fontcuberta. Parlar de “successió” ha generat lluites estètiques fratricides, molt absurdes, perquè cada artista té un lloc.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Fa uns anys, la societat catalana no acceptava Miró, Dalí i ben just Picasso. Aquest error s'ha pagat car. I més cara la no acceptació de l'art d'avantguarda per la gran majoria de la burgesia catalana. Ara que els seus museus generen cues i són acceptats a tot el món, són noms en boca de tothom. L'art català en el seu conjunt s'ha treballat poc i menys en confrontació amb l'art internacional.
Per quins artistes aposta?
Parlar de noms sense raonaments no és gaire útil. Val la pena parar atenció en els treballs d'Oriol Vilanova, Mireia Saladrigues i Daniel G.Andújar
Realment l'interessa l'art al públic català?
La societat catalana ha apostat poc per l'art. La burgesia no ho va fer per l'art d'avantguarda a les primeres dècades de segle, quan tocava fer-ho, i el noucentisme va encertar en l'ètica, però va errar en l'estètica classicista que després va aprofitar el franquisme. Els museus que hem creat han explicat molt malament l'art català, amb ignorància i poca convicció, gairebé com un compromís. Fa pena veure una exposició com la que actualment és al MNAC.
Som un poble artísticament madur?
No, si ens comparem amb altres països, més cultes i més militants amb l'art. Aquí hi va haver un moment als anys 80 que semblava que atraparíem els models internacionals, amb l'esperança que els museus ho arreglarien tot i més aviat ho han espatllat tot.
Els polítics es creuen l'art català?
En general, els polítics no hi entenen res d'art, ni català ni no català. Però creuen amb bon criteri que l'art català s'ha d'explicar perquè la societat catalana s'hi reconegui amb normalitat i això ho han de fer els museus i els centres d'art del país, que és el que no fan o no fan bé.
La societat catalana ha apostat poc per l'art”
De perfil
A Pilar Parcerisas (Manresa, 1957) li interessen especialment els moments de la història de l'art relacionats amb l'avantguarda i la ruptura que han suposat un important “punt d'inflexió”. Per això el seu treball s'ha centrat en figures com Duchamp, Dalí, Man Ray, Beuys i, en pensament, Walter Benjamin, de qui precisament ara prepara els actes del 75è aniversari del seu suïcidi a Portbou pel cap de setmana que ve. Ha estudiat profundament els conceptuals catalans. Com a crítica, ha estat estretament vinculada des del 1982 a aquest diari, on continua col·laborant. Va ser vicepresidenta del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, del qual ara és vocal.