L'espill de l'alta literatura

Passa molt poques vegades que un servidor s'enamori tant d'un llibre fins al punt de desitjar que hagués sortit del seu magí. Doncs bé, És l'amor que mou el cel i les estrelles és un llibre excels. A l'Antònia Carré-Pons (1960), l'autora, se li pot presentar la immensa satisfacció d'haver assolit aquest alt cim literari. Els qui han d'estar feliços són els editors de Meteora: la joia, el diamant, el tenen al seu catàleg.

Aquesta és una novel·la històrica amb pretensions intel·lectuals. Hi ha una excusa que és una còpia d'un manuscrit de L'Espill de Jaume Roig (mort el 1478) que ha d'arribar a Nàpols i després hi ha les aventures que corre aquest document fins arribar a la biblioteca vaticana. Precisament, són les que s'expliquen en un suposat manuscrit trobat per una investigadora el 1997 a l'esmentada biblioteca i que és el que llegim. I després hi ha tota la resta, el que conforma un llibre sensacional.

La trama ens trasllada a tres moments concrets: el 1480 a la ciutat de València; el 1505 a la ciutat de Nàpols; i el 1507 a la ciutat de Roma. A la primera part en Guerau de Peramola rep l'encàrrec de traslladar el manuscrit fins a Nàpols perquè a través del poeta Cariteu el llibre arribi a Ferrante, el rei; a la segona veurem la resolució de l'aventura de Guerau i coneixerem més el Cariteu, a més a més de descobrir en Galeotto, l'altre protagonista; i a la tercera ens mourem pels escenaris romans i veurem les intrigues de la cúria. Pel mig, dues grans històries d'amor.

La recreació dels tres moments és molt bona. La versemblança està cuidada a la perfecció i la reconstrucció de les tres ciutats és deliciosa. Aquest llibre és una màquina del temps que ens permet ullar la societat del moment a través de personatges representants d'una classe benestant però no dirigent: gent de cultura i gent del comerç, la protoburgesia motor de canvi a l'Europa de la transició entre l'edat Mitjana i la Moderna. Aquest és el marc cronològic i el de les relacions socials que apareixen al llibre.

Després hi ha tots els recursos tècnics de Carré-Pons per fer aquesta novel·la: en primer lloc l'ús del present. Pons ens fa assistir a les accions de la novel·la. En segon lloc la perfecta dosificació de la informació i del ritme, és a dir, la suspensió de la història quan cal per fer-nos-hi tornar; l'obertura de múltiples fronts, l'acceleració de la història (magnífica la manera de resoldre el salt de 25 anys entre la primera i segona part), o la dilatació al màxim. Tot això fa que el lector es mogui sense adonar-se'n per allà on vol l'autora: el conjunt del territori i de l'espai de la novel·la.

I encara tenim més recursos: la inclusió de textos poètics, d'aclucades d'ull, el gran coneixement de la filosofia i de les matèries cultes... Però el millor de tot és el gran cant a l'amor que fa la novel·la, a un amor capaç de moure el cel i les estrelles i fer-ho a través de les paraules. Al final el més important no és saber si el manuscrit arriba a Nàpols o a la biblioteca Vaticana, sinó enamorar-se perdudament d'Estefania.