ANDRÉS CALAMARO

MÚSIC

«Messi és el Houdini d'aquest temps»

El prolífic i genial músic argentí actua demà al pavelló de Fontajau de Girona (23h; 22 euros) dins de Temporada Alta

Con­ver­tit ja en el gran refe­rent del rock llatí a les dues ban­des de l'Atlàntic, Cala­maro arriba demà a Girona per pre­sen­tar La len­gua popu­lar i els seus clàssics.

–Arri­ben a Girona l'endemà d'haver actuat a les fes­tes del Pilar de Sara­gossa. Com aguan­ten el ritme de la nit?
–«Jo tinc força cura quan estem de gira i no par­ti­ci­paré a les fes­tes del Pilar bevent sinó can­tant; tot i així l'ins­tru­ment vocal és sen­si­ble. Espero aguan­tar i seguir aguan­tant el ritme que nosal­tres matei­xos ens pro­po­sem.»
–Se suposa que el motiu d'aquesta nova gira espa­nyola és La len­gua popu­lar, però què toca­ran a Girona?
–«Per a mi les gires són gires i els dis­cos, dis­cos són. No sento que esti­guin ínti­ma­ment rela­ci­o­nats. El reper­tori el triem entre els músics i assa­jant; les cançons també es trien soles.»
–Creu encara en el disc com a obra defi­ni­tiva i de referència o ja només és una bona excusa per sor­tir de gira?
–«No fan falta excu­ses per sor­tir a la car­re­tera: els músics volem tocar i gra­var. L'estudi és l'estudi i l'esce­nari és l'esce­nari, i viure con­sa­grat a aques­tes espe­ci­a­li­tats és una tra­dició que sos­te­nim amb ale­gria. Gra­var un bon disc és el somni de tots els que... com­prem dis­cos alguna vegada.»
–Feli­ci­tats pel Grammy llatí a La len­gua popu­lar. Què li sug­ge­reix un premi com aquest quan la indústria dis­cogràfica fa aigües per tot arreu?
–«No es cre­gui els laments de la indústria: els indus­tri­als estan men­jant caviar men­tre els peri­o­dis­tes men­gen truita de pata­tes, que també és una exqui­si­desa, però molt més econòmica.»
–Diu al seu web: «Crec que Fer­ran Adrià és el Pablo Picasso d'aquests dies.» Tan bé el van trac­tar a El Bulli? Per què creu que la cuina està ara més ben valo­rada que la música?
–«No es com­pa­deixi de la música, perquè aquest és un ofici molt agraït. Avui dia l'alta cuina, i la cre­ació de bons vins, gau­dei­xen d'un pres­tigi uni­ver­sal. En El Bulli em van trac­tar millor que bé, són una elit que es per­met la gra­ti­tud per a aquells que pres­tem un ser­vei al rock.»
–I si Adrià és Picasso, Leo Messi és...
–«Messi és el Hou­dini d'aquest temps.»
–Diuen que aquí ningú no escolta rock. Lla­vors, com s'explica que Fito i vostè omplin esta­dis amb tanta faci­li­tat?
–«No s'explica perquè no omplim esta­dis amb faci­li­tat; només Madonna, U2 i els Rolling Sto­nes els omplen, aquí i en qual­se­vol país del món. Jo estic actu­ant per a una mit­jana de 2.000 per­so­nes, però em consta que alguns viat­gen molts quilòmetres per escol­tar-nos i els hi estic agraït. A més, 2.000 per­so­nes són les que paguen per Deep Pur­ple, no és cap desgràcia.»
–Va estar de vacan­ces a Dis­ney­land París. Seria la solució un parc temàtic per al rock'n'roll?
–«El rock no neces­sita solu­ci­ons, sem­pre exis­tirà perquè està en el desig i en l'espe­rit d'aquells que ente­nen què és, que van triar escol­tar-lo, viure'l i inter­pre­tar-lo; no neces­sita la pie­tat de ningú.»
–Com valora la pèrdua de Mer­ce­des Sosa? La va conèixer? Té sin­to­nia amb la seva obra?
–«Vaig conèixer Mer­ce­des en públic i en pri­vat. Tots estem en sin­to­nia amb l'art i la inter­pre­tació musi­cal pro­funda de la que va ser la nos­tra més gran artista musi­cal. Mer­ce­des va expan­dir els límits del folk­lore i la cançó popu­lar cap a la consciència i la tro­bada dels gèneres. La seva pèrdua és irre­pa­ra­ble.»
–Després d'El Salmón i dels 54 inèdits d'Obres incom­ple­tes, què queda per dir sobre els seus exces­sos cre­a­tius?
–«L'excés de música no exis­teix; seria com l'excés de plaer o d'ale­gria.»
–Andy Par­tridge va resu­mir la història del rock'n'roll en 20 segons. Podria resu­mir-la vostè en 20 parau­les?
–«El blues va tenir un fill i li va dir rock'n'roll. I em sobren parau­les.»
–Es va creure que Dylan posa­ria veu a un GPS? Què en pensa del seu disc de nada­les?
–«Sí, ho vaig creure, i fins i tot vaig arri­bar a creure que la versió cas­te­llana la faria Sabina. M'agrada que faci un disc nada­lenc; per­so­nal­ment, m'és igual que sigui Nadal o qual­se­vol altre dia de l'any, però el disc de nada­les és un for­mat clàssic, un estàndard dis­cogràfic, i em sem­bla simpàtic que Dylan publi­qui un disc d'aquest gènere.»
–Podria haver-hi una reunió de Los Rodríguez seguint l'exem­ple del seu antic grup, Raíces?
–«Amb Raíces vam deci­dir tro­bar-nos per gra­var un disc, perquè no teníem ni el màster ni els per­mi­sos per ree­di­tar el que vam gra­var fa 30 anys. I estàvem tots vius per fer-ho. Los Rodríguez no tenim Julián Infante, ni Gui­llermo Martín, ni Daniel Zamora, que va ser el nos­tre esti­mat bai­xista, un gran músic gironí, una per­sona extra­or­dinària. Reu­nir-nos ara per a una gira amb Ariel i Germán seria com­pli­cat, perquè tinc una banda for­mi­da­ble amb gui­tar­ris­tes extra­or­di­na­ris. Tot i així, ens vam reu­nir amb Ariel fa tres anys i vam fer alguns con­certs ino­bli­da­bles.»
–Com veu inter­net?
–«Inter­net em va con­ver­tir en un ‘artista' escol­tat i desit­jat arreu del món hispà, llatí i català. Però no sóc par­ti­dari de la vio­lació sis­temàtica dels drets dels tre­ba­lla­dors autors i la seva obra intel·lec­tual.»
–És tan dur amb els seus músics com James Brown amb els seus?
–«No, en abso­lut. Sóc molt res­pectuós amb el talent dels meus com­panys. Pen­sem com un grup: can­tem les meves cançons, però el so és de tots.»
–L'última cançó que l'ha emo­ci­o­nat?
–«Em vaig emo­ci­o­nar veient Mer­ce­des Sosa a You­tube can­tant Gra­cias a la vida amb Cae­tano Veloso, Chico Buar­que, Mil­ton Nas­ci­mento i Gal Costa.»
–En temps lúgubres de crisi i canvi climàtic, quina importància té la música?
–«En com­pa­ració amb què?»


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.