Viatjar és un estat d'ànim

Culta i misteriosa. Escriptora, viatgera, arqueòloga i morfinòmana, Annemarie Schwarzenbach va néixer rica i va poder recórrer món mentre intentava fugir d'ella mateixa. L'àngel caigut, així la va batejar Thomas Mann, era un ésser fràgil i vulnerable que va seduir tant homes com dones.

Amb la seva amiga Ella Maillart, una altra viatgera i escriptora –també fotògrafa, etnògrafa i esportista (primera dona a participar en uns Jocs Olímpics, els de París, en disciplines nàutiques)–, van sortir de Suïssa el 1939 per anar cap a l'Afganistan en un Ford Roaster. Totes dues coneixien bé l'Àsia, però aquesta seria una aventura única i dolorosa. Maillart volia apartar de les drogues Schwarzenbach, que va recrear-ne l'experiència a Todos los caminos están abiertos, un indispensable recull de textos de bellesa melancòlica.

Maillart, en canvi, no escriuria sobre el viatge fins cinc anys després de la mort de la seva amiga. Com si volgués perpetuar-la per sempre més a El camino cruel. Un viaje por Turquía, Persia y Afganistán con Annemarie Schwarzenbach.

Segurament no hi ha cap altre llibre de viatges on la relació entre dues viatgeres condicioni tant la percepció sobre l'itinerari com El camino cruel. Els diàlegs entre les dues conviuen i superen sovint les descripcions dels llocs i costums en un relat que dibuixa un estat d'ànim.

L'excel·lent pròleg de Patricia Almarcegui defineix El camino cruel com la història compartida de dos mons: el d'una escriptora que fuig i el d'una periodista que empaita el futur: “Busco aquells que saben viure en pau”, escriu Maillart, conscient que la guerra és a punt de canviar Europa per sempre més.