El dia clau

“Avui és el dia clau”, va anun­ciar Adrià Puntí per obrir el seu con­cert de dis­sabte a l'Audi­tori de Girona, dins del Tem­po­rada Alta. I és cert, va ser un dia clau no només pel joc de parau­les amb el títol del nou disc de Puntí, el tan desit­jat La clau de girar el taller, un tre­ball que ha tri­gat tant o més a mate­ri­a­lit­zar-se com il·lus­tres dis­cos de ges­tació eterna com ara el Second coming de The Stone Roses i el Chi­nese Demo­cracy de Guns N'Roses, amb la diferència que en el cas de Puntí sí que ha val­gut la pena espe­rar. En la seva ter­cera tar­dor con­se­cu­tiva a l'Audi­tori de Girona, el músic sal­tenc va tor­nar a omplir la sala simfònica amb un públic abso­lu­ta­ment pun­ti­maníac que es va exta­siar amb les gai­rebé tres hores de con­cert, durant les quals Puntí i la seva banda van inter­pre­tar 25 cançons, inclo­ses pràcti­ca­ment totes les que conté La clau... i el lli­bre disc que també acaba d'aparèixer, Enclusa i un cop de mall. Un incís, sobre la banda: sense menys­prear cap dels dos for­mats ante­ri­ors a l'Audi­tori –amb les cor­des del Taller d'Orques­tra, el 2013; només el quar­tet bàsic de la Band Bang Bang, l'any pas­sat–, Puntí ha reu­nit ara un grup molt equi­li­brat, que suma als habi­tu­als i fona­men­tals Lluís Costa (gui­tarra) i Pere Martínez (baix i con­tra­baix) la sòlida bate­ria de Toni Molina, el vio­lon­cel d'Edgar Case­llas i la solvència d'Adrià Bauzó, que hi va apor­tar els seus teclats mar­ci­ans, però sobre­tot un saxo que va reforçar el cor de rock-and-roll de mol­tes cançons i li va donar el to juga­ner que reque­rei­xen nous encerts com ara Fill de pre­sons, amb la seva tor­nada psi­codèlica (“Me la passo per la pixa, vaig amb moto a l'auto­pista a preu de cost”) des­ti­nada a con­ver­tir-se en un èxit i en un nou clàssic de Puntí.

El bloc prin­ci­pal del con­cert –la pri­mera hora i mitja: catorze temes, des d'Espe­rit fins a Esbrina, després de la qual va fer el pri­mer d'uns quants comi­ats– va incloure diver­sos temes nous, com ara El boig del telèfon, Sar­dana en un blues, La clau de girar el taller i La prova del nou, bona part dels quals ja eren ben cone­guts pels pun­ti­ad­dic­tes, que els han vist créixer en directe aquests últims anys. No hi van fal­tar algu­nes para­des al pas­sat, tant al lle­gat d'Umpah-Pah com al seu en soli­tari, des de Cor agre i l'energètica Sub­sidi per vell fins a una intensa i llarga recta final que va com­bi­nar moments més acústics i deli­cats (Escac i mat) amb aque­lar­res elèctrics com ara Jeu –com els Sto­o­ges de Fun­house amb el saxo–, per arri­bar a la bri­llant mirada al pas­sat de Tocayo, que s'afe­geix a Sí com a nou encert en cas­tellà. La gran estrena de Puntí a Girona va aca­bar, com ja és habi­tual, amb la fes­tiva La cat­ximba i Sota una col, per cul­mi­nar un altre con­cert ino­bli­da­ble en què el can­tant va tenir temps per a tot: per a l'amor i per a l'humor, per pas­se­jar-se entre el públic i fumar-se un cigar­ret com si estigués al seu taller, i fins i tot per fer al·lusi­ons més o menys explícites a l'actu­a­li­tat política i judi­cial: “Els motius sense judi­cis hi són, i de judi­cis sense motius encara n'hi ha més.”