Conrad, una vegada més

Joseph Conrad (1857-1924) va ser mariner i escriptor, però no es va limitar a evocar amb ofici incidents que va conèixer de primera mà, sinó que va escriure algunes de les millors novel·les del seu temps i d'algun altre. No només va excel·lir en la descripció minuciosa i en la narració de fets, sinó que a partir de les aventures d'uns mariners no sempre complexos va ser capaç d'internar-se amb elegància en meandres morals dignes de la novel·la psicològica, urbana i burgesa. Encara més: el tractament del temps i del punt de vista són aclaparadorament contemporanis.

És amb entusiasme, doncs, que he emprès l'aventura de llegir Amb la corda al coll, traduïda amb ofici i passió per Marta Pera Cucurell i publicada pel Cercle de Viena. Una vegada més, Conrad no m'ha decebut. En aquest llibre és capaç de recrear la relació entre el capità Whalley i la seva filla sense que entrin en contacte en cap moment més que a través de cartes i de pensaments. La filla, sobrepassada pels problemes econòmics, demana ajuda al vell capità, que està a punt de jubilar-se. Whalley és un vidu senzill i honest, amb una convicció clara: ajudar la filla és més important que la mentida i la humiliació –que en el cas de Conrad ve a ser el mateix–.

L'alternança de punts de vista és un dels encerts del llibre. Accedim a les reflexions del capità sorrut, però també a l'estupidesa del propietari del vaixell i a la mesquinesa del segon de bord, en contrast amb les quals ressalta encara més la integritat silenciosa i capficada del capità o, per dir-ho com Conrad, “el bon humor que neix d'una certesa immensa i tolerant”.

Els punts de vista apareixen i desapareixen de sobte. Per exemple el del noi indonesi que acaba d'arribar d'un poblat de la selva i que ofereix una mirada breu que no deu ser gaire diferent de la dels natius davant el coronel Kurtz a El cor de les tenebres, també de Conrad: “El cor li devia bategar amb una barreja de por i de respecte intensos envers l'home blanc: aquells homes arbitraris i tossuts que perseguien inflexiblement els seus propòsits incomprensibles –persones que parlaven d'una manera estranya, que s'emocionaven amb sentiments absurds i actuaven per motius inescrutables.”

Conrad va néixer a Berdítxiv, aleshores una localitat polonesa dins l'imperi rus. Tenia el polonès com a llengua familiar, el rus com a llengua oficial i el francès com a llengua de cultura, però va decidir convertir-se en escriptor anglès, i certament n'hi ha ben pocs en aquesta llengua que el puguin llegir sense sentir-se petits.