Res d'humà no m'és aliè

Provar de classificar els llibres en gèneres acostuma a ésser tan infructuós com maldar per definir una persona amb quatre mots: per més bé que te'n surtis, és menys el que dius que no el que deixes de dir; és una aproximació que, per més que s'hi acosti, sempre es queda lluny del resultat que pretenies.

És per això –perquè “Explicar significa limitar”, com bé assenyala un dels personatges de Gabriela, clau i canyella, de Jorge Amado– que em resisteixo a qualificar com a llibre de viatges El primer estel del capvespre a Angkor, de Josep M. Ferrer-Arpí, Editorial Arrela, Maó, 2014. Entre d'altres raons, perquè, des que el turisme s'ha convertit en una activitat col·lectiva que té més de pasturatge i de gregarisme massiu que no de descobriment individual, es podria confondre amb una simple (i despersonalitzada) guia de viatge.

I, per fortuna, aquest tan recomanable llibre, sense deixar d'ésser-ho del tot –si el que volem són orientacions sobre què convé visitar, ens les ofereix a bastament– és més, molt més, que no pas una guia de viatge: una perfecta plasmació que, com bé sabien els antics des de fa segles, els viatges no els fem tant per descobrir nous mons, sinó per descobrir-nos, i entendre'ns, millor a nosaltres mateixos: “Quan arribem al destí, potser ens haurem de replantejar el sentit de la nostra existència. [...] ho entendrem tot millor. Potser.”

Viatjar, quan es fa de veritat, no pas com a simple activitat lúdica automatitzada (o el que és força més greu, rutinària), no implica tant un desplaçament físic o geogràfic, sinó un de psíquic o mental; esdevé “un veritable viatge interior”; un viatge “de les idees”, on les fronteres que traspassem són territorials, però, sobretot “intel·lectuals”.

El viatger vocacional, aquell que, com el director de Joc de Ciència, no sabria concebre la seva vida sense petjar i assimilar noves terres i noves maneres de veure (i viure) el món, d'ampliar els seus horitzons personals i ideològics, no viatja pas per anar col·leccionant països i llocs diferents –i, encara menys, per poder-ne parlar, vanitosament, als seus familiars i amics– sinó per assaborir, en la mesura de les seves possibilitats, “una nova idea, un canvi de creences, una mirada diferent a les persones, a les cultures que no em són pròpies, a l'alteritat. Un salt quàntic. Una innovació vital”; per “de mica en mica” anar “forjant la persona que sóc”; per “trobar-se amb mi mateix”.

Una forja, re-creació o renaixement permanent, una amplitud de mires, en definitiva, un creixement (i recreixement) exponencial de la persona en la seva integritat que Ferrer-Arpí ens transmet en l'únic llenguatge que comunica les ànimes: el de l'art. Amb una agusada intensitat poètica, que ens fa sentir –i, el que és més important, compartir– el que veu (i, sobretot, el que sent) d'una manera immediata i autèntica, que ens trasbalsa i ens arriba al fons de tot, ens corprèn pregonament i ens transforma: “Tot parla. Cal escoltar aquest silenci que t'amanyaga, que et murmureja en veu baixa, sordament”; “una llum que em cantava, per totes bandes, el plaer de viure i de ser”.

Lirisme mesclat, de manera inextricable, indissociable amb l'espiritualitat, amb la religió (o, més aviat, amb la religiositat) en un sentit ampli, holístic, primitiu, etimològic. Religare: re-lligar o lligar de nou; unir l'home i la natura, l'esperit i el món. Unir-lo, i acostar-lo: trobar, per damunt de les diferències –que tant d'enriquiment aporten– allò que ens iguala, allò que tenim en comú.

I fer-ho mitjançant una immersió (neta i pura, alliberada de prejudicis i prevencions) en el coneixement –i el reconeixement– de l'altre, de comprendre'l i d'incorporar-lo al propi (i sempre fal·lible) bagatge existencial i intel·lectual: “Em passejo per un entorn on flueixen els esperits de l'eternitat. [...] Estant, com estem, dins la roda infinita de l'etern retorn, [...] el cercle recomençarà.”

Raó per la qual no és en absolut casual que l'autor situï al bell mig del llibre el viatge a Grècia, atès que, si molt no m'erro, constituí la frontissa de la seva existència, del seu nou jo, del seu jo inquiridor –“No hi ha solucions, només preguntes”–, del seu jo atenenc, del seu jo-sóc-en-el-món: “Ara, en la tranquil·litat que em dóna l'edat, revisc aquella estada [...] com un principi, com l'origen del que jo hauria de ser al llarg de tota la vida.”

Com no ho és tampoc, que el conclogui amb el colpidor, fantàstic, indeleble viatge a la ciutat d'Angkor, allí on no només aconseguí “assadollar la set de l'esperit”, sinó omplir-se de sentit. O, el que és el mateix, omplir de sentit la seva existència (i, en conseqüència, la seva futura no-existència). Deixant-nos una frase final magistral que, llegida ara, ens humiteja els ulls però, alhora, no tan sols ens consola, sinó que ens fortifica, ens fa companyia, convertint l'absència en presència: “i, quan me'n vagi, no ploreu. Jo he vist el primer estel del capvespre a Angkor”.