Una paròdia semblant al que parodia

És possible tenir la sensació que bona part dels films d'Álex de la Iglesia parteixen d'una idea més o menys enginyosa o potent, però que, com la mateixa idea, van desinflant-se mentre que, com per dissimular-ho, s'acumulen els cops truculents, impera la desmesura i la brotxa suposadament humorística es va fent gruixuda. Fins a arribar a la saturació. De Mi gran noche (que manlleva el títol a una vella cançó de Raphael, com en el cas de Balada triste de trompeta, en què el cantant hi apareix vestit de pallasso) es pot considerar alguna cosa semblant, però resulta menys irritant i, tot i que es perd en algunes subtrames, conté alguns gags que, amb bona predisposició, poden fer certa gràcia.

La principal línia argumental de la nova pel·lícula del director basc presenta l'enregistrament caòtic d'un programa televisiu de Cap d'Any mentre a l'exterior de l'edifici s'hi reuneix un grup de gent enfurismada per la reducció de la plantilla perpetrada per la direcció de la cadena. Una manera de fer present un estat actual de les coses, que, en algun cas, ve de lluny. La idea seria reflectir la sensació que a vegades, i fins i tot sovint, podem tenir aquells que tenim una certa edat davant de les televisions públiques i privades espanyoles: sembla que encara siguem en els últims anys del franquisme veient qui hi apareix i les formes de l'espectacle. No és estrany, doncs, que Álex de la Iglesia hagi convocat de nou, i concedint-li més protagonisme, Raphael, el cantant preferit de Carmen Polo La Collares, i que, en el moment en què surt al plató, es projectin unes imatges de Franco fugaçment en una pantalla.

Tanmateix, Mi gran noche no juga a ridiculitzar Raphael, que, convertit en Alphonso, és una antiga glòria despòtica, però que no perd les maneres davant del caos, una sèrie de personatges grotescos i el seu rival, un cantant latino encarnat per Mario Casas. De la Iglesia, de fet, sembla una mica fascinat per Raphael, del qual ha transcendit que, en privat, ha dit que parodia Camilo (Sesto) i no a ell mateix. Al capdavall, també sembla fascinat pel que suposadament parodia. O no en pren distància, de manera que Mi gran noche tendeix a transformar-se en la cosa parodiada i així, doncs, s'acaba semblant massa a un programa televisiu de Cap d'Any. Amb alguns gags, com s'ha dit, amb certa gràcia, però tampoc gaire.