Tot oralitat

A Xicu Masó li deu agra­dar res­se­guir les molles de pa sobre una taula de fusta i escla­far-les com feia la Colo­meta de La plaça del Dia­mant. Aquest és el tea­tre que prac­tica, el que a par­tir de coses insig­ni­fi­cants apro­fun­deix en un mar de refle­xi­ons. Fa deu anys va assu­mir el repte de tras­lla­dar a escena les refle­xi­ons de Tonino Guerra, el guio­nista de l'Amar­cord de Fellini (i tants d'altres), quan va deci­dir reti­rar-se a la seva població d'infància. Ja lla­vors, Masó també hi va voler dir la seva. Ara, deu anys més tard, afirma que aques­tes breus aco­ta­ci­ons tenen un altre to perquè ell mateix ha can­viat.

El tea­tre que li agrada a Xicu Masó, i que ser­veix en aquesta posada en escena, és el de l'ora­li­tat. La mel no arriba a ser una con­versa de pub irlandès, amb molts per­so­nat­ges i una peripècia de la qual tot­hom surt retra­tat. La mel pre­fe­reix remar­car, sovint metafòrica­ment, com són els únics nou veïns de la vila (on n'hi havien vis­cut un miler llarg només unes dècades enrere!). Masó ja havia trans­por­tat el pub irlandès a El cafè de la Gra­nota de Jesús Mon­cada en Aigua (Sala Mun­ta­ner, 2007) i Mequi­nensa (TNC, 2012).

El tea­tre de Xicu Masó bri­lla en la nuesa, en la imatge del blanc i negre, de la sim­pli­ci­tat abso­luta. Dues cadi­res, una cor­tina a la fines­tra i una taula amb una cadira dife­rent per tor­nar a les refle­xi­ons per­so­nals de l'avui. Tonino guerra va poder tor­nar al seu poble de la infància i ja no hi que­dava gent. Diu Masó que ell ja no té poble de la infància perquè els camps han donat pas a les pro­mo­ci­ons urbanísti­ques. Per això, busca el seu lloc on mar­xar i poder enve­jar la calma d'una estació en què ja no pas­sen trens i ningú s'hi pre­o­cupa. Aquesta mel (com la con­fi­tura) és un pro­ducte de pot petit, de pro­xi­mi­tat. Si hi cabés un músic que escoltés i acom­panyés inter­pre­tant en directe les tona­des de la Roma­nya, la fragància escla­ta­ria amb més potència.