Més plàstic que plasticitat

La pel·lícula Ame­ri­can beauty (1999) demos­tra que una bossa pro­jec­tada capri­ci­o­sa­ment pel vent és poètica si se sap ense­nyar amb els ulls que toquen. De fet, ja hi ha alguns artis­tes que hi han expe­ri­men­tat. I sem­pre amb èxit: és el cas de L'après-midi d'un foehn (Mer­cat de les Flors, 2014), en què un ven­ti­la­dor trans­forma les bos­ses de súper en una mena de soci­e­tat que és domi­nada per un estrany ésser amb un gran abric, o també de Nubes d'Ara­ca­la­danza (Mer­cat de les Flors, 2010), en aquest cas amb ele­ments sem­pre volàtils però molt més abs­trac­tes. Jugar amb un ele­ment quo­tidià, que no genera, apa­rent­ment, cap poe­sia, cap imatge atrac­tiva, és molt sug­ge­ri­dor per als cre­a­dors i també (encara més) per als espec­ta­dors.

Perquè els ele­ments urbans trans­cen­dei­xin a una imatge magnètica cal molta recerca i saber des­triar el gra de la palla. En aquest sen­tit, la pro­posta de Bag lady es queda en el plàstic i no excel·leix pràcti­ca­ment gens a la plas­ti­ci­tat espe­rada. Bag Lady no innova en res, i amb prou fei­nes explota la capa­ci­tat de la bossa de plàstic. La dra­matúrgia no genera cap emoció, només la sor­presa de veure com es desen­vo­lu­parà la següent escena amb una bossa, més o menys modi­fi­cada. Però l'ele­ment no es trans­forma a ulls de l'espec­ta­dor, sinó que, en la majo­ria de les oca­si­ons, apa­reix ja cons­truït. No hi ha cap joc sobre el seu vol, només és una peça que amb nusos pren dife­rents for­mes. Té un resul­tat diver­tit ini­cial però que acaba sent rei­te­ra­tiu i sense, pràcti­ca­ment, cap evo­lució entre els dife­rents per­so­nat­ges i l'actriu/mani­pu­la­dora de les bos­ses.

I per aca­bar, la trampa. Perquè tot i que els seus per­so­nat­ges esti­guin cons­truïts
bàsica­ment de bos­ses de super­mer­cat,
en rea­li­tat el que els dóna la força és la màscara (com passa amb la Madama But­terfly) o una altra peça que hi actua de com­ple­ment. En rea­li­tat l'èxit ha de pas­sar per fer créixer esce­nes com ara la de l'ena­mo­ra­ment de l'home sense ulls de la balla­rina de la maleta. És l'únic qua­dre que lliga i que des­perta una petita emoció. La resta, tot i l'empenta de l'actriu, és massa pla i lineal. Una llàstima. Hi ha mate­rial per ser sug­ge­rent però només amb molta més inves­ti­gació i sent fidel als límits cre­a­tius que s'imposa.